Una ullada ràpida a les xarxes m’ha convençut de què, en general, no desperten gaire simpatia dins del feminisme i fora d’ell gairebé ningú se les pren seriosament. El desconcert feminista, segons el meu parer, és que mirem a Femen des de la nostra pròpia història i cultura política, i no des de la seva.

A primer cop d’ull els objectius polítics expressats per elles mateixes a les seves pàgines de Facebook o en la seva web original(hipervínculo) semblen, com a poc, ingenus. Segons la seva pròpia definició Femen és: “un organització de dones activistes en ‘top less’ que defensen la seva igualtat sexual i social en el món”. Afegeixen coses com que el grup “vol millorar les oportunitats de les dones en el món i (…) desenvolupar el lideratge, qualitats intel·lectuals i morals de les dones joves (a Ucraïna)” Això és tan general i difús que molta gent pensa que l’únic objectiu de Femen és sortir a la televisió, fet que estava assegurat en el moment en què ensenyen els pits.

En contra d’aquesta interpretació hi ha una cosa que no hem de passar per alt: que com a conseqüència d’aquestes protestes algunes de les seves activistes afronten importants penes de presó, violència policial, etc. Recordem que el que aquí no passa de ser una falta o delicte menor pot ser un delicte greu en alguns dels països exsocialistes com Rússia o Ucraïna. Recordem també que Femen és de les poques organitzacions que realitzen un activisme clarament antireligiós amb accions que deixen pàl·lides a aquella que aquí va consistir en fer topless a la capella de la Complutense. Recordant el que va passar aquí aleshores, (només per treure els pits) podem imaginar-nos com és de perillós fer jocs sexuals amb la creu en una església ortodoxa. A mi em resulta admirable que siguin capaces d’entrar en una església i arrencar els símbols religiosos, o protestar-li al Papa, en el mateix Vaticà. És una acció pacífica, no fa mal a les persones, però és d’un enorme simbolisme i gens comparable al mal que aquesta església ens fa a les dones.

El perill físic que aquestes activistes corren, que és real, cada vegada que protesten s’oblida amb molta lleugeresa i, en canvi, des de sectors del feminisme es critica el seu ús del nuu com a reclam. Aquí es barregen –de nou- diverses coses. Per una banda, allà (aquí) on una part del feminisme s’ha institucionalitzat i ha accedit a espais de poder (amb tot el que això té de positiu) s’abandonen altres espais més qüestionables, i en el que es refereix a aquest sector del feminisme, un dels espais que s’han anat abandonant és el del sexe. Quan el nostre feminisme va anar ocupant espais polítics “seriosos” va refusar allò sexual perquè ja sabem que l’ideal d’allò cívic descansa a la oposició entre raó, per una banda, i cos i desig per l’altra. Així, allò sexual queda fora de l’àmbit de la ciutadania i malgrat que aquesta separació fos denunciada al seu dia pel feminisme, aquest ha anat caient en el mateix que denunciava a mesura en què anava aconseguint majors quotes de poder (poder necessari i legítimament desitjat, per altra banda). Però, a més, succeeix que vivim rodejades de representacions misògines del cos de les dones: en la publicitat, en la pornografia, en l’art, en la cultura en general… i que això ens ha empès sovint –a totes les feministes- a mirar amb suspicàcia quasi qualsevol representació sexual del cos femení.

Quan el nostre feminisme va anar ocupant espais polítics “seriosos” va refusar allò sexual perquè ja sabem que l’ideal d’allò cívic descansa a la oposició entre raó, per una banda, i cos i desig per l’altra

És normal aquest rebuig, però també és perillós perquè passem per alt les possibilitats qüestionadores de l’ordre social, alliberadores, transgressores… de la sexualitat. I tot i saber que la sexualitat està a la base mateixa de la ideologia patriarcal, renunciem a polititzar-la adequadament. En realitat, hem estat expropiades del nostre propi cos i de vegades no ens n’adonem.

Tenint en compte això que sol fer referència al feminisme clàssic, en el cas de Femen podríem pensar aleshores que “l’altre” feminisme, el feminisme queer, el feminisme proprostitució, el feminisme postporno, etc. veuria amb simpatia aquesta forma de protesta. I no obstant això ens trobem amb què tal cosa no succeeix. En aquest cas crec que el motiu no és la forma sinó el fons. Femen va sorgir com a organització amb l’objectiu prioritari de lluitar contra la legalització de la prostitució que el govern d’Ucraïna planejava dur a terme amb motiu del campionat de futbol al 2012 i amb l’objectiu de què la compra de serveis sexuals es convertís en un delicte. Des d’aleshores, aquest és el seu principal camp de batalla. És a dir, Femen treu els pits per protestar per tot allò que a aquest feminisme li sembla bé, contracultural, transgressor i, per tant, quasi automàticament defensable. I justament perquè treu els pits és rebutjat per l’altre feminisme, que opina que Femen fomenta els estereotips sexistes. D’aquesta manera Femen no té a l’Europa postfeminista (no m’afegeixo a aquesta etiqueta) qui la defensi i, pel contrari, molesta a tothom. No semblen reprimides ni moralistes sexuals, com les partidàries de la prostitució acusen a les antiprostitució (de vegades com a únic argument) I, al mateix temps, per denunciar la prostitució es despullen el públic, cosa que no els sembla bé a les feministes clàssiques.

És en aquest punt en el que potser no estem tenint en compte el context sociocultural en el que sorgeix Femen, molt diferent del nostre. Femen és fruit d’una història política i d’una societat radicalment diferent (almenys en els darrers 50 anys) de la nostra: la dels països exsocialistes i ara ortodoxos i brutalment neoliberals; una cultura que ha topat frontalment amb la situació actual de reacció neoliberal antifeminista però que no ha conegut les lluites feministes dels anys 70 i 80: una societat i una cultura política que no ha conegut tampoc polítiques d’Estat a favor de la igualtat i en la que la igualtat de gènere no ha estat mai un tema a l’agenda política de cap partit. Les propostes feministes de Femen ens sonen a nosaltres increïblement ingènues, quasi anacròniques. L’entrevista publicada al diari Hoy fa unes setmanes revela aquesta ingenuïtat i ens mostra un feminisme purament defensiu i poc elaborat teòricament. Fa 30 anys jo també veia debats a la televisió en els que s’acusava a les feministes de ser lletges i anar mal vestides i pentinades. És possible que les feministes de Femen no hagin incorporat la teoria queer als seus plantejaments, però del que no hi ha dubte és de què pateixen formes brutalment patriarcals que nosaltres creiem en ocasions haver superat, cosa que no és certa; únicament les hem estilitzat.

Potser elles no s’han enfangat encara en el debat sobre la prostitució, simplement pateixin les conseqüències d’un país convertit en un enorme prostíbul i les conseqüències que això té per a totes les dones. Pateixen les violacions sense càstig, la violència quotidiana i les discriminacions, i han decidit protestar d’una manera cridanera i que, a més no deixa de recordar-nos que el cos és el nostre camp de batalla, encara. Ens recorden que apropiar-nos dels nostres cossos per sexualizar-los, protestar, mostrar-los, escandalitzar, molestar… és encara el nostre dret i encara pot resultar una estratègia útil. Femen i la repressió que pateixen cada vegada que mostren els pits ens recorden també –de manera molt evident- l’aparent paradoxa de què vivim en un món en el que el cos femení és mostrat sense problema per vendre tot tipus de coses; és utilitzat a la pornografia que es ven lliurement en qualsevol quiosc o llibreria a la vista de tothom; és mostrat contínuament a la televisió, la fotografia o el cinema sense cap problema, tots els dies i a totes hores (i per descomptat no estic dient que no hagués de veure’s/mostrar-se sinó fer-ho en condicions d’igualtat amb els homes). Però al mateix temps, si aquest mateix cos és mostrat per les pròpies dones no per oferir-lo a la mirada masculina, sinó com a arma de protesta, aleshores sembla un altre cos (és un altre cos en realitat) i se censura.

És curiós com aquest cos se censura o no en relació al significat que li donem i a la seva visibilitat i no respecte a la seva visibilitat mateixa. Si és per vendre un perfum, si és com a recolzament d’un relat patriarcal, pot mostrar-se. Si és no comercial i pretén usar-se per protestar contra aquest relat patriarcal, aleshores de cop i volta el mateix cos es torna escandalós i apareixeran policies per tapar-lo amb una manta. Així que cossos per vendre sí, cossos per ser usats sí, cossos per sotmetre’s també, però cossos en rebel·lia no. Les Femen han tingut la desgracia de que no sent “post…res” ni postfeministes, ni postporno, ni postmodernes, han decidit mostrat els seus pits quasi com si ho fossin. I això ha desconcertat a quasi totes.