Marta Jorba i Maria Rodó, feministes del col·lectiu Gatamaula, Barcelona.*

Dilar Dirik. / Cedida

Què opines sobre la manera en què s’ha tractat aquest tema?

Després de l’ascens de l’Estat Islàmic, el món s’ha adonat que hi ha dones lluitant al Kurdistan. Moltes persones que desconeixien el que passava en aquesta regió s’han sorprès que les dones d’una societat que es veu com a conservadora i dominada pels homes lluitin i fins i tot derrotin aquesta organització brutal. Els mitjans de comunicació capitalistes de masses, i fins i tot les seves revistes de moda, s’han afanyat a apropiar-se i instrumentalitzar la lluita legítima d’aquestes dones com si fossin una mena de fantasia ‘sexy’ a l’estil occidental. Han focalitzat el seu interès en elements molt superficials com que ‘els combatents de l’Estat Islàmic tenen por de les dones kurdes perquè si una dona els mata no van al cel’. Però ignoren que aquest és un tema profundament complex i que hi ha alguna cosa més que lluita armada en aquest conflicte. El que hi ha és un projecte polític d’emancipació radical.

Qui forma les YPJ i quin és el seu rol en el conflicte?

Les YPJ són les forces de defensa de les dones, però hi ha una lluita molt més àmplia que va més enllà del camp de batalla. Yekîtiya Star és l’organització paraigua del moviment de dones a Rojava (Kurdistan occidental / nord de Síria). En els tres cantons de Rojava – enmig de la guerra – es compleixen les normes de co-presidència [tots els càrrecs es componen per una dona i un home], de quotes i s’han creat unitats de defensa de les dones, consells de dones, acadèmies, tribunals i cooperatives. Les lleis tenen com a objectiu eliminar la discriminació de gènere. Per exemple, els homes que exerceixen violència contra les dones no poden formar part de l’administració. Un dels primers actes del govern va ser la criminalització dels matrimonis forçosos, la violència domèstica, els assassinats per honor, la poligàmia, el matrimoni infantil, i el ‘preu de la núvia’. No sorprèn el fet que moltes dones àrabs, turques, armènies i assíries s’uneixin a les files armades i a les administracions a Rojava. L’objectiu és assegurar que la societat internalitzi el fet que l’alliberament de les dones és un principi bàsic per a l’alliberament i la democràcia, en lloc de ser només responsabilitat de les dones. La revolució ha de canviar la mentalitat patriarcal de la societat. En cas contrari, la història es repetirà i les dones, que han participat activament en la revolució, ho perdran tot un cop s’aconsegueixi l’’alliberament’. Això és el que els ha passat a moltes dones a d’altres llocs del món. Per això, el concepte de revolució ha d’incloure activament el 50% de la població si pretén aconseguir una llibertat veritable.

Els mitjans de comunicació capitalistes de masses, i fins i tot les seves revistes de moda, s’han afanyat a apropiar-se i instrumentalitzar la lluita legítima d’aquestes dones com si fossin una mena de fantasia ‘sexy’ a l’estil occidental.

Quina relació hi ha entre les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ) i les Unitats de Defensa de les Dones (YPG)?

Tots dos grups són forces de defensa legítima de Rojava i estan vinculats entre si. El YPJ no se subordina a les YPG; és un grup només de dones que s’organitza de forma autònoma i duu a terme operacions militars i entrenaments de forma independent. Però no totes les dones han d’unir-se al YPJ, ja que ambdós grups no estan segregats per gèneres. Tots dos se centren en l’educació ideològica i política, però el YPJ posa molt d’èmfasi en l’educació i l’empoderament de les dones.

Quines són les conseqüències dels atacs actuals per a la construcció del projecte polític a Rojava? I especialment per a les dones i la lluita per l’alliberament de gènere?

Per desgràcia, a causa de la intensitat de la guerra, molts dels projectes no poden funcionar com haurien de funcionar. La revolució a Rojava és ideològicament propera al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i el sistema que s’està establint allí es fonamenta en el concepte del “Confederalisme Democràtic”, el qual promou un autogovern local radical i de base, amb igualtat de gènere i ecològic, que qüestiona les fronteres arbitràries existents. Però ara a Kobanê tota la ciutat està mobilitzada per la guerra. Tanmateix, al cantó de Cizîre, que és el cantó major i més estable, tot i la guerra s’han creat moltes cooperatives, escoles, consells, acadèmies i estructures autònomes de dones.

Un dels primers actes del govern va ser la criminalització dels matrimonis forçosos, la violència domèstica, els assassinats per honor, la poligàmia, el matrimoni infantil, i el ‘preu de la núvia’.

Malgrat l’atenció mediàtica actual sobre aquests últims esdeveniments, ens pots explicar quina era la situació anteriorment?

Aquest atac a Kobanê és, de fet, l’últim de diversos atacs d’aquest any. ISIS (o EI) havia estat atacant Kobanê repetides vegades per la importància estratègica i simbòlica que té. Durant dos anys, els kurds a Rojava han estat lluitant tant contra el règim d’Assad [president de Síria] com contra les forces radicals islamistes, com al-Nusra o ISIS. Però la seva lluita havia estat completament ignorada fins ara. Els kurds porten anys advertint al món sobre el perill d’ISIS i acusant a Turquia, Aràbia Saudita i Qatar de donar suport als jihadistes a Síria. El fill de Salih Muslim, el co-president del Partit de la Unió Democràtica (PYD) a Rojava va morir lluitant contra ISIS el 2013. I això va ser un any abans que el món sabés de l’existència d’ISIS. Muslim va intentar parlar amb diferents actors internacionals, però li van negar les reunions i fins i tot els visats. Malgrat aquests atacs, els kurds també van ser exclosos de la conferència de pau de Ginebra II. Però els mateixos estats que abans donaven suport als jihadistes són ara part de la coalició en contra d’ells. I una vegada més, van ser els kurds els que van lluitar sols a Kobanê. Durant un mes, el món ha estat predint que ‘Kobanê caurà en qualsevol moment’. Però Kobanê segueix en peu gràcies a una resistència extraordinària i gràcies a la politització de la gent. Els últims atacs aeris han ajudat, però no s’hagués resistit sense la gent que es va quedar allà lluitant.

I quin és el paper de Turquia en el conflicte?

En diverses ocasions s’ha dit que Turquia, amb la finalitat d’enderrocar a Bashar al-Assad i soscavar l’autonomia kurda a Síria, va donar suport als jihadistes a Síria de forma econòmica, militar, logística i política. I si va poder fer això és perquè és un important aliat de l’OTAN a la regió. El món es va sorprendre en veure com l’exèrcit turc a la frontera podia literalment veure els combatents de l’Estat Islàmic però no feia res. El president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, fins i tot va establir condicions per donar suport a Kobanê: s’havia de crear una zona neutral al nord de Síria – bàsicament una ocupació turca de Rojava. A més, els kurds havien d’unir-se a l’oposició siriana-àrab, i el Partit de la Unió Democràtica s’havia de distanciar del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Per descomptat, aquestes condicions són inacceptables per part dels kurds, que han estat lluitant durant dos anys per crear i defensar la regió. Aquestes condicions eren també un abús immoral de la situació de desesperació a Kobanê. Salih Muslim va respondre dient que els kurds havien estat lluitant contra el règim Sirià a Rojava i que s’havien oposat a ell des de l’any 2004: “Estàvem sent torturats mentre vosaltres sopàveu amb Assad”.

Erdogan dóna a entendre que el projecte democràtic de base, amb igualtat de gènere i inclusiu de la regió és una amenaça ‘terrorista’ major que ISIS, que decapita, crucifica, i viola sistemàticament a dones i les ven com esclaves sexuals.

Turquia sempre s’ha mostrat a si mateixa com la víctima i s’ha negat a implicar-se en la lluita contra ISIS. Però en aquesta guerra, Turquia no és una víctima sinó un agent actiu. Erdogan ha estat impulsant aquesta zona neutral durant molt de temps. El que està clar és que la seva prioritat és destruir Rojava i no l’Estat Islàmic. Mitjançant el suport a Kobanê, o almenys sense atacar aquells que volen defensar-la, Erdogan tenia l’oportunitat de demostrar que era sincer respecte al procés de pau amb el PKK. Per contra, va autoritzar atacs contra els kurds que creuaven la frontera per defensar Kobanê, i va bombardejar el PKK, que està vinculat a les forces kurdes a Síria, les quals van guanyar reputació internacional en ser l’enemic més fort de l’Estat Islàmic. Amb aquestes accions, Erdogan no només va ajudar indirectament i va facilitar més atacs d’ISIS contra Kobanê, sinó que va utilitzar l’estat de setge com el seu moment d’or per debilitar el poble kurd, mostrant de manera dramàtica la seva completa falta d’interès en la pau amb el PKK. Funcionaris del Govern de Turquia van afirmar que el PKK i l’Estat Islàmic són el mateix. Però amb les seves accions, Erdogan dóna a entendre que el projecte democràtic de base, amb igualtat de gènere i inclusiu de la regió és una amenaça ‘terrorista’ major que ISIS, que decapita, crucifica, i viola sistemàticament a dones i les ven com esclaves sexuals. Els enfrontaments entre els kurds i els grups racistes i islamistes, així com amb la policia a Turquia, han provocat moltes morts. Els kurds no volen que l’exèrcit turc intervingui. Més aviat volen que Turquia deixi de donar suport a l’Estat Islàmic, que abandoni el pla de la zona neutral i que deixin que la gent i els ajuts puguin creuar la frontera i anar cap a Kobanê.

Fa unes setmanes tu i algunes persones més vau estar en vaga de fam a Alemanya en solidaritat amb la resistència a Kobanê. Quin tipus de suport heu rebut? I quin tipus de suport està rebent actualment Kurdistan?

Durant la nostra vaga de fam hem estat en contacte amb la premsa i els partits polítics per tal de cridar l’atenció sobre Kobanê. Vam tenir una reunió bastant profitosa al Parlament de l’estat de Hesse (Hessischer Landtag) a Wiesbaden amb membres del Partit d’Esquerra (Die Linke) i el Partit Socialdemòcrata (SPD). Vam fer una crida a les portes dels diferents gabinets de premsa per instar-los a cobrir l’amenaça de genocidi a Kobanê de manera que tingués en compte la complexitat de la situació, incloent-hi la marginació internacional dels kurds a Rojava i el paper de l’Estat turc en relació al creixement de l’Estat Islàmic. Vam parlar amb ells sobre la situació i els vam donar molta informació. Vam posar especial èmfasi en la guerra de l’Estat Islàmic contra les dones, que utilitza la violència sexual com a eina sistemàtica de guerra. Poc després, tant la nostra vaga de fam com la batalla per Kobanê van ser cobertes pels mitjans de premsa amb els que ens vam reunir. Hem acabat la vaga de fam, però continuen les accions com les ocupacions espontànies, les manifestacions, les xerrades, etc. Durant la nostra vaga, es van ocupar edificis del Parlament, seus de partits, aeroports, estacions de tren i les ambaixades turques i nord-americanes. Els kurds a Europa es troben en un estat d’emergència. Així que, en resum, aquesta vaga de fam va ser només una de les moltes accions que es van dur a terme. Al mateix temps, al Kurdistan van començar els aixecaments populars, es van retirar les tanques a les fronteres, es van reemplaçar les banderes de l’estat per banderes kurdes en els llocs fronterers, i es van ocupar els carrers, els parlaments, les seus de premsa, les ambaixades i els aeroports arreu del món en qüestió d’hores.

Què creus que els feminismes podrien o haurien d’aprendre sobre la lluita de les dones kurdes?

Hi ha moltes coses que es poden aprendre de l’experiència de Kobanê, de Rojava i de la lluita de les dones kurdes. Per a l’esquerra hauria d’haver estat un toc d’atenció sobre el fet que no es mobilitza a temps. La dreta ha estat molt ràpida en apropiar-se de la lluita legítima a Kobanê i instrumentalitzar-la a favor de les seves agendes racistes, islamòfobes o imperialistes. Els debats ideològics interns de l’esquerra suposen una càrrega molt pesada per a la gent de Kobanê, que no va tenir el luxe de poder debatre sobre la moralitat del comerç d’armes perquè van ser assetjats per assassins radicals decidits a cometre un genocidi. Sobretot per a les feministes, aquesta resistència ha de proporcionar noves perspectives sobre les diferents maneres en què les dones, especialment en una regió tan feudal-patriarcal, poden emancipar-se. Les dones a Rojava no només duen a terme una guerra existencial contra ISIS sinó que, paral·lelament, també duen a terme una revolució social. Els mitjans de comunicació de masses caricaturitzen la lluita d’aquestes dones com una fantasia sexy occidental i capitalista, però la veritat és que aquestes dones estan liderant una lluita radical que pot desafiar l’statu quo més enllà de l’estat de setge imposat per ISIS. En molts sentits, aquesta lluita de les dones a Rojava ha trencat els estereotips orientalistes de les dones de l’Orient Mitjà com a pobres víctimes que estan perdudes. Però potser el més important és que el món ha après una cosa: que hi ha esperança fins i tot quan estàs completament envoltada per la foscor de la bandera d’ISIS. Que un altre món és possible. Aquesta fortalesa ha de revifar l’esperança en un Orient Mitjà esquinçat per les guerres injustes, les tensions ètniques i el sectarisme. La democràcia independent i la pau sostenible són possibles. La llibertat no és una utopia. I s’ha vist que haver d’escollir el ‘menys dolent’ no és l’única opció, en contra del que el context de la Primavera Àrab feia pensar.

Aquesta lluita de les dones a Rojava ha trencat els estereotips orientalistes de les dones de l’Orient Mitjà com a pobres víctimes que estan perdudes.

Si una dona de les que avui estan lluitant a Kobanê pogués enviar un missatge perquè se sentís a tot el món, què creus que diria?

No vull parlar “en nom” de les dones valentes que lluiten a Kobanê, perquè justament ara molta gent està intentant parlar en nom d’elles. En lloc d’això, puc resumir el que moltes d’elles estan dient: que la seva lluita va molt més enllà de la guerra contra ISIS. Que estan lluitant per una societat lliure en la que les diferents comunitats ètniques o religioses cooperin, en la que les dones siguin lliures. Elles estan defensant els drets de les dones a tot arreu. Durant la nostra vaga de fam, vam rebre una trucada telefònica de Kobanê. En lloc de donar-los ànim nosaltres a elles, elles van reaccionar primer i van intentar animar-nos enviant-nos les seves salutacions i solidaritat! Així que, més enllà de les paraules, la gent de Kobanê i especialment les dones, amb les seves accions i la seva valentia, ja ens han dit moltes coses. Ens han mostrat el veritable significat d’un lema popular kurd: ‘Berxwedan Jiyan i’, ‘la resistència és la vida’.

*Entrevista en català publicada inicialment a La Directa