Les dones de la història i la història de les dones
Nota: Este artículo se enmarca en la sección de libre publicación de Pikara, cuyo objetivo, como su nombre indica, es promover la participación de las lectoras y lectores. El colectivo editor de Pikara Magazine no se hace responsable ni del contenido ni de la forma de los artículos publicados en esta sección, que no son editados. Puedes mandar el tuyo a participa@pikaramagazine.com. Rogamos claridad, concisión y buena ortografía.
Míriam Roma
Coneixeu la història de les dones? Coneixeu, per exemple, Ravensbrück? Fem-n’hi un tastet.
El nostre sistema educatiu ha volgut que a les classes d’història del món contemporani coneguem les causes i conseqüències de l’ascensió de Hitler al poder. Tothom sabem que un cop va estar en ell es va dedicar a perseguir i reprimir els col·lectius que no s’adherien al seu règim nacionalsocialista, tal com són jueus, gitanos, homosexuals i comunistes. Però sabem què va passar amb les dones d’aquests col·lectius? En els nostres llibres de secundària i batxillerat es fa referència a la història de les dones i dels nens i nenes? La resposta a aquestes preguntes és negativa.
Moltes d’aquestes dones que van ser perseguides i torturades van ser enviades a un camp de concentració exclusivament per dones: Ravensbrück. Aquest, inicialment, tenia capacitat per 4.000 detingudes però amb la seva ampliació van caber-hi 20.000 dones, tot i que val a dir, que van arribar a ser-hi 48.000 a la vegada. Aquest camp de concentració va ser l’infern de 132.000 dones i nenes i nens de més de quaranta països.
En aquest, com en els altres camps de concentració, perdien la seva identitat i la seva llibertat i també feien tot el possible perquè perdessin la seva dignitat. Per això, a més, de les malalties i la fam, pròpies dels camps de concentració, havien de sofrir tota mena de vexacions tals com violacions, pèrdua dels seus fills i filles, retirament de la menstruació per tal de produir més, experiments mèdics com l’esterilització en unes condicions infrahumanes i antihigièniques, esgotament treballant, entre d’altres.
L’únic que les mantenia vives era la solidaritat, la generositat i l’afecte que es donaven entre elles. A partir d’aquí, van anar creant una xarxa de supervivència, una espècie de “matriarcat”, donat per les dures circumstàncies que estaven patint, el qual va esdevenir una resistència passiva.
L’any 1945 amb l’arribada de l’Exèrcit Roig, el camp va ser alliberat. Però aquí no acaba l’infern de totes aquelles dones ja que moltes d’elles van ser violades, torturades i acusades de col·laboracionisme pel fet de sobreviure.
Però aquí no acaba la seva història. Moltes de les supervivents han testimoniat aquestes dures condicions i ho han fet, no únicament per tal que aquests fets no es tornin a repetir, sinó per retre homenatge a totes les que van perdre la seva vida.
No he vist en cap llibre acadèmic cap menció a Ravensbrück. El nostre sistema educatiu vol acabar amb la desigualtat de gènere? S’estudia la història de les dones en les assignatures d’història? I en les de llengua i literatura? I en les de ciències?
Ravensbrück és només un exemple de com les dones som invisiblitzades, silenciades i, en conseqüència, oblidades, al llarg de la història, víctimes de vexacions i crueltats, però també ho hem estat com a erudites, pensadores, científiques, escriptores, entre d’altres. I per què tothom coneix a les bruixes medievals, a Cleopatra, a Dalila, a les Sirenes de l’Odissea, etc., etc., etc.? El nostre sistema educatiu es fica les ulleres liles per mirar els fets històrics a través de la perspectiva de gènere?