Il·lustració: Glòria Vives

Al rebedor, l’àvia es descobreix poc a poc la mà estirant amb moviments curts la pell del guant que embolcalla cada dit.

La neta sap que ha arribat per l’olor dolça de perfum car que comença a envair la saleta, i li fan soroll els budells invocant el paquetet oliós i brut de xocolata que sap que l’espera. Abandona la nina i corre a enfonsar-li un petó a la galta de préssec, que encara conserva fred del carrer. Comencen els rituals d’una tarda antiga de dimecres.

Mentre la neta assaboreix el dolç, la mare i l’àvia enraonen al sofà i es fan les ungles.

Per estovar-les, posen els dits en remull en el bol de vidre fumat de sempre. L’àvia omple el silenci repassant en veu alta les novetats de cada membre de la família i en treu conclusions. La mare assenteix distreta, pensant en en les radiografies del matí, en la resposta esquerpa de la seva cap, en la rentadora que fa massa hores que s’ha d’estendre i en aquest parèntesi, de regust de passat, en el seu dia a dia frenètic.

S’eixuguen els dits arrugats amb una tovalloleta brodada, i amb un pal sucat en un líquid vermell empenyen les pelleringues dels dits enrere per allargar la ungla. Les encasten al seu naixement insistint vàries vegades. Masses!- pensa la neta- Això ha de fer mal! No sap si es el roig sanguinolent del líquid o les estelles del pal, però aquella maniobra sempre li ha fet angúnia i es promet, en secret, una petita revolució: mai de la vida es sotmetrà a aquest martiri.

La tarda continua a la cuina. Amb les ungles recent pintades emboliquen croquetes. La mare va deixar la massa feta d’ahir per complaure a l’àvia i demostrar-li que haver estudiat una carrera i treballar cada dia li permet, igualment, portar una casa com cal. L’àvia l’aprova la massa en silenci, i segueix la conversa mentre deixen rodolar la pasta enganxifosa entre els dits. La neta escolta amb els ulls grossos i rodola una una pilota petita que s’acaba menjant crua.

Mentre fregeixen les croquetes arriben els nets dels extraescolars de la tarda. Els nois.A canvi d’un petó sorollós recullen el seu trofeu de xocolata i se’l cruspeixen davant de la tele.

El crit de apararlataula deixa quiets al dos grans. La neta espera tensa, i al segon crit s’aixeca, amb ràbia. Hi va per solidaritat amb la mare i potser també per sentit del deure (que li ha calat més fons del que voldria) i reparteix els plats, gots i coberts per la taula sense ganes.

Arriba el pare. L’àvia es dona aire al pentinat inmovil des dels anys 60 i el saluda.

Seuen a taula. Els nets s’abraonen damunt les croquetes i la mare els serveix la verdura.

Sopen ràpid mentre s’expliquen les batalles del dia. Sabent-se estimats i part de la família. Més enllà de qui siguin, del que pensen, dels seus desitjos…

Desprès de les postres les tres dones recullen la la cuina en una dansa íntima.

La neta bada recolzada a la pica, mirant com l’àvia frega les olles amb energia i molt sabó. Com llisca l’aigua per la vaixella, escoltant el soroll dels guants refregant-se per cada peça. Els dits hàbils i lleugers fent malabars sota l’aixeta.

Deixen la cuina polida i l’àvia marxa.

La casa recupera el seu ritme habitual. Rentadores que s’estenen amb presses, deures per fer, articles per llegir, crits de baralles i desitjos de bona nit.

La neta, en camisó, prepara el sopar a les nines en un últim joc abans de dormir i els para la taula, ara sí, amb cura.