Mercè Pérez 

Ilustración de Riana Duncan

Medisc 1’55 i pese 40 kg. Tinc 26 anys acabats de complir i combine acne adolescent amb les primeres arrugues. El meu físic em determina. Hi ha sostres de vidre, els de la nostra imatge, els que ens generen inseguretats, que no podem trencar, encara que portem el martell de Thor o la katana de Michone entre les mans.

Per què ho dic? Doncs perquè treballe en un sector, l’editorial, on la majoria de companys són homes majors de trenta-cinc anys. La invisilibilització és subtil, no se’m nega cap espai però com se’m mira? Com s’escruten les meues paraules en una reunió o en acte ple d’homes majors que jo? Amb paternalisme, amb certa condescendència però el que més em neguiteja és la maleïda pregunta: però quants anys tens?

No fa molt estava acabant un màster i sí encara tinc edat de compartir pis amb altres companys –encara que pense que la precarització a la qual estem sotmeses les joves és un fet consumat i ens acompanyarà la resta de les nostres-, tinc edat de no saber moltes coses de la vida (em falten encara moltes experiències, moltes caigudes) però també soc de la generació que hem omplert els carrers de feminismes, que hem sabut què volíem malgrat les imposicions d’aquest sistema patriarcal i capitalista. Tinc l’edat que tinc i l’aspecte que tinc però també tinc formació i centenars de lectures a les espatlles però, sobretot, tinc la il·lusió i les ganes que ni el meu físic, ni la meua edat, ni res que no siga la meua vàlua personal i el meu esforç determinen qui soc i què faig. Esperem que arribe el dia que no ens pregunten l’edat ni ens miren de dalt avall per determinar si la nostra veu ha de ser escoltada amb atenció. El dia arribarà i serà gràcies als feminismes. A vosaltres.