Guerra i pau, crim i càstig
Fa un temps vaig entrevistar l’escriptora peruana Gabriela Wiener i vàrem parlar, entre altres qüestions, de la maternitat en la seua obra. Em va explicar que quan li passa alguna cosa, recorre als llibres; com qui té maldecap i corre a la farmàcia per paracetamol. Però que tan bon punt es va quedar embarassada, va topar contra un buit desconcertant.
Este artículo ha sido publicado inicialmente en la edición en papel de El Salto.
Els temes universals de la literatura són els grans temes de la vida. Si li pregunte a qualsevol persona, probablement em respondrà: l’amor, la mort, la guerra.
Fa un temps vaig entrevistar l’escriptora peruana Gabriela Wiener i vàrem parlar, entre altres qüestions, de la maternitat en la seua obra. Em va explicar que quan li passa alguna cosa, recorre als llibres; com qui té maldecap i corre a la farmàcia per paracetamol. Però que tan bon punt es va quedar embarassada, va topar contra un buit desconcertant.
—És curiós, no? Totes les persones tenen una mare —em va dir.
«Si més no, tots hem nascut d’una, sí», vaig pensar.
En aquell moment, em va venir al cap Antes de que te cases, un volum que vaig descobrir regirant caixons de cases buides. Editat en 1954, no pega puntada sense fil: feminitat, matrimoni, el «do irrenunciable» de la maternitat. L’estil és curós —«vençudes les primeres dificultats [en el sexe], amb sofriment físic de part teua»— i la dedicatòria, delicada: «A la dona, tresor d’encants i… d’ignorància».
Quan us esfondreu perquè tot segueix igual, quan us sentiu soles en la llarga nit del feminisme, recordeu aquest tractat escrit per un metge i membre d’algunes de les societats mèdiques de més renom de l’època.
Fins fa no res, això eren coses nostres que ens relataven senyors com aquest o senyores que parlaven com ell. Wiener em va contar que en la seua cerca, no deixava d’entropessar amb versions modernes del meu manual de mitjans del segle passat: revistes femenines, monografies de psicologia i toms d’autoajuda. Tindran la seua funció i el seu públic, però que no era el que ella buscava. Un relat on reconéixer-se, entendre i entendre’s.
A poc a poc, li van eixir al pas Sharon Olds, Carme Riera, Laura Freixas. Ella va contribuir amb Nueve lunas. Tota pedra fa paret. Hi estic d’acord: Ara la situació ha canviat. Finalment, el mercat ha detectat la demanda d’un corpus que reflectisca la diversitat de la maternitat, que com tot en aquest món, no hi ha una única manera de viure-la.
Pel camí, jo he trobat Erika Irusta, Vivian Gornick, Margaret Atwood. M’han recomanat Tu no ets una mare com les altres, El cuerpo silenciado, Mamá desobediente, Roedores. He llegit sobre menstruació, dones que no són mares, mares satisfetes, avortaments. Ficció, narrativa del jo, il·lustració, poesia, diaris personals. Un jardí ple de llavors que està quedant ben bonic.
Per què no hi eren a les biblioteques de poble, als prestatges dels nostres pares o a les recomanacions dels periòdics que compràvem? No hi eren o no se’n parlava? Alguns no serien un bon negoci, tindrien massa pols a sobre, estarien darrere d’altres o tan lluny que no els podíem veure.