Foto de Teresa Suárez hecha para el reportaje ‘Espacios seguros: ¿Sirve de algo legislar contra el acoso callejero?’.

Elx 05.30 h. Torne a casa després de ballar i riure amb les amigues. Pel camí, dos homes d’uns vint-i-tants molesten una altra dona que camina davant d’ells. La jove accelera el pas, canvia de vorera i finalment pren una altra direcció. Ells l’escridassen, se’n riuen. Sent tanta ràbia que, sense pensar-ho, els dic que la deixen tranquil·la, que ningú els ha demanat la seua opinió. Descol·locats, paren, miren arrere i m’esperen…

Seguisc avant i passe entre els dos, amb la mirada alta: a un, li veig la cara; l’altre s’amaga dins d’una caputxa. Comencen a seguir-me i molestar-me: lletja!, amargada!, lesbiana!…, criden. Un grupet de gent se’ns creua abans d’arribar al portal, i els agressors passen de llarg. Porte les claus a les mans ja fa estona, però no arribe a obrir la porta. Encara tremole…

L’endemà ho compartisc a les xarxes socials per a registrar una experiència de violència masclista quotidiana, una de les tantes que vivim cada dia. També per a denunciar i desnormalitzar l’assetjament sexual al carrer, contextualitzant-lo culturalment en allò que escriu l’antropòloga Laura Rita Segato: homes exercint violència patriarcal (misògina i homòfoba) per a reforçar la seua masculinitat, quan algú amb aparença de dona cis deslegitima l’ocupació-dominació que fan dels espais (ella en diria ‘territoris’), cossos inclosos.

Automàticament comence a rebre missatges de suport i afectes: valenta!, valenta!, valenta! I el feminisme ressona en mi: En tornar a casa volem ser lliures, no valentes. Alhora, pense en totes aquelles que han estat violentades per encarar el patriarcat: Ana Orantes, Nagore Laffage Casasola, Marielle Franco, la parella de lesbianes agredides en un autobús a Londres, la supervivent de La Manada… Des d’ací em resistisc a pensar la desobediència de les dones als mandats de gènere com a actes heroics. La resistència davant d’un sistema social i polític feminicida no és una elecció per a nosaltres perquè ens hi va la vida.

Amb tot, sí que som valentes, totes, siguen quines siguen les nostres estratègies. Ens han alliçonat per a viure amb por, per a no respondre els agressors i, així i tot, vivim amb coratge i gran valor, exposades sempre a múltiples violències, creant, malgrat les circumstàncies, sororitats i resistències per a subvertir les opressions i cuidar-nos.

No s’esperava que sobrevisquérem, com expressa Audre Lorde, però aquí som un dia més, conquistant, en silenci o avalotant, la nostra llibertat.

Més valencià