Foto del Comité Feminista 8M de Manresa

En aquest últim mig any, els mass media s’han fet ressò de quatre casos d’agressions sexuals a la ciutat de Manresa, alguns d’ells múltiples. L’abordatge mediàtic i institucional ha assenyalat certs espais, comportaments o col·lectius socials com a part responsable d’aquestes violències, generant associacions fal·laces i intentant establir un clima de terror sexual. I es que Manresa, estadísticament, no és ni de bon tros una de les ciutats amb més alt índex de denúncies [1] per agressions i abusos sexuals de Catalunya. De fet, la comarca del Bages es situa per sota la mitjana en relació a casos d’abusos sexuals i dins la mitjana en agressions a Catalunya, segons el visor de dades delinqüencials dels Mossos d’Esquadra.

Mediatització dels casos

A principis de juliol es jutjava a l’Audiència Provincial de Barcelona un cas de violació múltiple que es remunta a l’any 2016, quan una noia de 14 anys va ser agredida per diversos homes en una festa dins un espai abandonat als afores de la ciutat. Aquest cas va tenir molt seguiment mediàtic i va ser anomenat a les cròniques de successos com el cas de “La Manada de Manresa”. L’expectació mediàtica no era casual, ja que per aquestes dates s’havia de fer pública la sentència del cas dels Sanfermines de 2016 i el seu tractament jurídic era un tema central. Pocs dies després, el 13 de juliol, s’alertava sobre una nova denúncia d’agressió múltiple per part d’una noia de 17 anys que estava en una festa a un pis ocupat al barri de les Escodines. Amb aquest últim fet, el relat mediàtic sensacionalista va aflorar, iniciant el discurs de la por. Algunes particularitats d’aquests casos, com l’assistència d’una noia menor d’edat a una festa en un pis ocupat o espai abandonat, van començar a condicionar una opinió pública que a en qüestió certs espais i comportaments.

El 31 d’octubre va sortir la sentència pel cas de 2016, que acusava a cinc dels imputats a penes d’entre 10 i 12 anys per un delicte d’abús sexual. La sentencia detalla que va ser abús i no agressió, perquè queda acreditat que la noia, en el moment dels fets, es trobava en estat d’inconsciència i per tan “no va ni acceptar ni oposar-se a les relacions sexuals que amb ella van mantenir la major part dels acusats, els quals van poder realitzar sense cap tipus de violència o intimidació”. Aquest fet va generar molta polseguera mediàtica i altre cop es van fer comparacions amb el cas dels Sanfermines, entorn la resistència de la persona agredida o el consentiment.

El 17 de novembre, es registra una altra denúncia per agressió sexual a una noia de 17 anys que va pujar al cotxe d’un conegut amb dos amics més. El cas, però, no es va fer públic fins el dia 13 de desembre, setmana en la qual es van filtrar als mitjans les primeres detencions i un nou cas d’agressió sexual. Aquest darrer, en un altre pis ocupat al barri vell de Manresa. Van ser aquests dos últims casos els que van acabar de fer saltar les alarmes a tots nivells.

Alarma i criminalització

“Les representacions sobre el perill sexual són estratègies del sistema dissenyades per a continuar reproduint violència sexual. Motiu pel qual, qualsevol narrativa ha de ser posada en quarantena y qüestionada”, exposava Nerea Barjola en el seu treball Microfísica sexista del poder. Però a Manresa, lluny de guardar aquesta distància, es va generar un estat de perill emes d’una forma acrítica i descontextualitzada, que respon a una “imatge totalment distorsionada sobre l’impacte de la violència sexual a la ciutat”, segons afirmael Comite Feminista de Manresa.

Cal recordar que a Manresa, durant l’any 2019, es van registrar 19 casos d’agressions contra la llibertat sexual de les dones, la majoria dels quals dins l’àmbit de la parella o exparella, àmbits on es circumscriuen la major part de les violències sexuals segons fonts policials. Aquesta dada no representa un augment significatiu respecte els altres anys. Tanmateix, lluny de relativitzar les agressions sexuals vers les dones, cal emmarcar aquestes xifres en un greu problema estructural que impacta, sobretot, en les esferes de lo privat [2]. En aquest sentit, és necessari puntualitzar que la gran part de les violències sexuals no es situen en la via pública, sinó en domicilis privats i per part de persones conegudes. Dins de les violacions que es produeixen fora de l’àmbit de la parella— que com ja s’ha comentat, són minoritàries—, un 81% són comeses per coneguts, segons dades de la Macroencuesta de Violencia contra la Mujer de 2015. Per tant la lògica securitària de “més presencia policial als carrers” com a resposta a aquestes agressions, tal i com va plantejar en un inici l’Ajuntament de Manresa [3], es totalment ineficaç.

Per altra banda, el fet que alguns dels acusats fossin d’origen migrant, va donar peu a la criminalització, engrandint l’estigma de certs col·lectius racialitzats i precaritzats. Els relats mediàtics van potenciar el tòpic del “jove migrat com a potencial violador” i es va agreujar l’imaginari monstruós de “la manada”. A més, el govern municipal [4] i algunes associacions veïnals van relacionar les agressions sexuals amb la degradació de determinats barris i l’existència de pisos ocupats, utilitzant aquestes dades circumstancials com a causa directa. Sobretot es van estigmatitzar els barris més populars i precaris, situats al nucli antic, on s’acumulen molts habitatges buits fruit, principalment, de la degradació dels edificis vells per la manca d’inversió i infraestructures per part de les propietats (moltes d’elles immobiliàries o entitats bancàries).

Davant d’aquestes associacions, cal remarcar que més del 73% de les persones condemnades per delictes sexuals són de nacionalitat espanyola segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i que abasten totes les franges d’edat, sent la més nombrosa dels 41 als 50 anys. A més, aquests tipus delictes no es poden situar en una classe social en concret, ja que els delictes es produeixen a tots els barris i estrats socials.

Taula d’emergència i resposta feminista

La resposta al carrer no es va fer esperar i el rebuig de les violències sexuals i la reivindicació que no són fets aïllats, sinó que responen a una violència estructural que cal combatre d’arrel, van ser els principals motors de les mobilitzacions. Cal destacar la marxa nocturna no-mixta, celebrada el 16 de desembre, la qual va aplegar més de mig miler de persones, i que va comptar també amb una contra-manifestació, de repercussió anecdòtica, protagonitzada per militants de VOX i grups d’extremadreta.

Les mostres de suport a les persones agredides també van ser molt importants. Es van fer diverses convocatòries d’acompanyament i accions de recollida de diners per front a les despeses judicials (fins fa poc, les violències sexuals fora de l’àmbit de la parella no estaven incloses en les Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere de 2004).

Però més enllà de la denúncia judicial i de les mostres de repulsa als carrers, urgeixen mesures integrals i transversals per combatre aquestes violències. A nivell institucional, els principals acords dins del marc de l’expresament creada Taula d’Emergència per a l’Abordatge de les Violències Sexuals seran la posada en marxa al 2020 del Protocol d’abordatge; la intensificació de les tasques d’educació i prevenció als centres d’ensenyament i també a altres àmbits socials, generant una proposta perquè els centres educatius de Manresa incloguin l’educació sexual i afectiva en els currículums escolars durant el curs 21/22. També es vol impulsar una taula d’expertes en violències sexuals per gestionar les actuacions preventives a partir del febrer 2020 i la creació d’un nou punt de Servei d’Intervenció Especialitzada a Manresa. En aquesta Taula, celebrada el 16 de desembre, es van aplegar representants del govern i dels grups municipals, de diversos departaments de la Generalitat i l’Institut Català de les Dones, el Consell Municipal de la Dona, cossos de seguretat i representants veïnals.

Per altra banda, el Comitè Feminista juntament amb més d’una quarantena d’entitats i moviments socials de la ciutat van exigir una sèrie de mesures a l’administració per tal de donar resposta a les violències estructurals. Aquestes passen per una educació pública feminista, més formació en clau feminista per tot el personal que intervé en l’atenció dels casos de violències sexuals, tallers d’autodefensa gratuïts per a totes les persones vulnerables de patir violències sexuals, mesures concretes i efectives dirigides a homes amb responsabilització i seguiment dels processos de transformació en els casos d’haver exercit violències o millorar els processos de denúncia, entre altres mesures. La major part d’aquestes propostes, però, no han estat incloses en pla d’acció de l’administració i les poques que han estat recollides “no tenen partida pressupostaria destinada ni terminis de compliment i per tant no hi ha cap garantia que s’acabin duent a terme”, segons ha qüestionat el col·lectiu feminista Acció Lila.

Així i tot, caldrà veure quin és el protocol que s’està elaborant i quines propostes s’implementaran als actuals. Uns protocols, que a línies generals, han estat criticats per diversos sectors del moviment feminista, ja que es basen i es fonamenten en l’emergència i no en l’escolta de les necessitats de la persona afectada. Montse Pineda, activista i coordinadora d’Incidència Política de Creación Positiva, en la seva ponència al 1r Congrés Internacional per a l’Erradicació de les Violencies Maclistes alertava de la perspectiva jurídica en l’actual tractament de les violències sexuals, on tot el pes de l’atenció estava pensada en la denúncia (enviament a l’hospital, preservació de proves, fase de denúncia, diligències, jutjar la lògica risc/danys, etc.) i poc en la part agredida (cal una atenció d’escolta, no naturalitzar l’agressió, acceptar els ritmes i espais que la persona necessita…). De forma resumida, Pineda també posava damunt la taula la manca de coordinació, la inequitat territorial o la falta de recursos i formació per fer front a les violències sexuals, situacions que estan incomplint la diligència deguda i generant violència institucional.

Posicionament no punitiu

“Ens preocupa que el fet d’alimentar mediàticament un clima de terror sexual pugui justificar en un futur mesures com una major presència policial als carrers o un enduriment penal, tenint en compte que aixo lluny de beneficiar-nos facilita un augment dels abusos i violències que ja reben les parts més vulnerabilitzades de la població ”, alerta el col·lectiu feminista Acció Lila. I és que un dels fets distintius en les mobilitzacions feministes a Manresa és l’allunyament del populisme punitiu i la desconfiança vers les institucions per a resoldre les violències heteropatriarcals.

De motius no en falten. Per una banda, cossos policials, justícia i institucions d’atenció molts cops generen revictimització i qüestionament vers la persona afectada. A més, el poder judicial, i el sistema punitiu en general, ha estat assenyalat per diverses organitzacions dins l’abolicionisme penal, com un braç més de l’estructura heteropatriarcal amb el fi d’amplificar i perpetuar les violències i les desigualtats.

Per altra banda, l’administració i determinats actors d’influència social també contribueixen a generar tolerància entorn les violències sexuals. El fet de no mostrar un rebuig contundent a aquestes violències, les cometi qui les cometi, genera llacunes de permissivitat que tenen repercussions en la seva percepció i poden evitar la involucració de la comunitat en l’erradicació d’aquestes. Com bé explica Oriol Ginés, President de l’associació CONEXUS, refent en intervenció amb homes que exerceixen violència dins l’àmbit de la parella:“L’autèntica responsabilitat està en si la societat rebutja aquest domini (…) En el cas del ‘Arandina’ ho veiem clarament. Hi ha institucions esportives, municipals, polítiques que no surten a rebutjar aquest domini i callen, o bé posen en dubte la gravetat de la violència o inclús la pròpia violència”.

Són ja moltes veus dins del moviment feminista que aposten per una intervenció més transformativa que permeti generar canvis en els patrons de masculinitat i l’exercici de les violències enfront una intervenció judicial basada en el càstig i l’enduriment penal. Unes accions punitives que, com bé han estudiat autores com Paz Francès, Diana Restrepo o Tamar Pitch, poden ser desfavorables pel propi moviment feminista i que han servit com a pretext per endurir mesures penals com la cadena perpetua revisable o la llibertat vigilada després de complir sentència. A més, el recurs al dret penal genera una victimització contraproduent que reforça els rols de gènere, tal com molt bé detalla l’autora Patricia Laurenzo.

En els últims anys, han sorgit algunes experiències de resolució de conflictes que s’allunyen de la lògica punitiva cap a una vesant més reparadora i amb una intervenció comunitària. Neus Andreu Monsech, coordinadora de Fil a l’agulla i experta en gestió d’agressions masclistes, aposta per una gestió de la crisi amb una mirada restaurativa, feminista i que permeti un plantejament comunitari. “Necessitem que aquests processos tan dolorosos i injustos, siguin també, en la mesura del possible, una font d’aprenentatge, de presa de consciència i transformació individual i col·lectiva que serveixin per prevenir i evitar la reincidència”, explica Neus Andreu.

[1] Es parla de denúncies, perquè la majoria d’abusos i agressions sexuals no es denunicien. Segons les últimes dades sobre violència masclista (2016), el 13,7% de dones de més 16 anys d’arreu de l’estat ha patit violència sexual per part de les seves parelles o exparelles i, tan sols a Catalunya, 1 de cada 8 dones han patit alguna violència sexual greu al llarg de la seva vida.

[2] Segons l’estudi de Judith Herman citat a l’informe Dones Valentes: “Cuanto mayor es el grado de relación, mayor será la coerción permitida, de manera que una violencia sexual cometida por un extraño puede ser reconocida como violación, mientras que el mismo acto llevado a cabo por un conocido puede no serlo. ” (Judith Herman, 2015: 72).

[3] L’Ajuntament va fer una compareixença el 12 de desembre per convocar de forma urgent una Junta Local de Seguretat davant els nous casos d’agressions sexuals a la ciutat. En la mateixa compareixença, Valentí Junyent, actual alcade de Manresa, va anunciar que intensificaria el seguiment dels habitatges ocupats, amb més presència policial i amb tècnics municipals en aquells barris on havien passat les agressions.

[4] Per la realització d’aquest article hem contactar amb el gavinet de comunicació de l’Ajuntament de Manresa, però malauradament no hem obtingut resposta de les qüestions plantejades.