Meme de La Cenicienta.

Se la considera literatura de segona, la germana petita d’aquella que s’escriu en majúscules, de la de debò: la Literatura Infantil I Juvenil (LIJ) és una disciplina conreada als marges, sovint menyspreada i sense prestigi social ni acadèmic. Tot i així, des de la seva perifèria, en els darrers anys ha experimentat un creixement considerable i constant, i han proliferat la creació d’editorials i llibreries especialitzades, webs, fires, etc.

A banda del seu valor literari, no podem oblidar que les lectures de la nostra infància poden tenir un gran impacte en la formació de la nostra identitat, és a dir, també són (o poden ser) una eina educativa. Aquesta doble funció de la LIJ a l’escola la tenen molt clara: d’aquí que sovint la biblioteca del centre siguin un espai d’especial interès per a mestres, famílies, associacions i institucions. De fet, fa uns mesos, fruit d’un projecte impulsat per la col·laboració de diversos agents, la comissió de gènere d’una escola va analitzar la biblioteca i va retirar 200 contes sexistes. La notícia va arribar a la xarxes socials: avanti la polèmica.

La Caputxeta Vermella, la Bella Dorment o la Ventafocs contenen actituds sexistes, racistes o classistes. De fet, podríem dir que es fonamenten en aquest tipus de valors. La qüestió a debatre, però, va més enllà: què fem amb aquest llegat de la cultura popular des d’una perspectiva crítica? El desterrem? El versionem? L’analitzem?

Les tres opcions tenen defensores i detractores. Així com les darreres generacions hem crescut sense reconèixer molts passatges de la Bíblia i no s’ha acabat el món per les petites llacunes que això ens hagi pogut ocasionar, els infants actuals poden viure perfectament sense conèixer els clàssics populars -que segurament aniran perdent pistonada al costat de l’univers de ficció de diferents formats que ara tenen al seu abast-. Tampoc és mala idea aprofitar la seva fama per venjar-nos de com han contribuït a fomentar estereotips i violències durant segles, dotant-los d’un discurs que piqui l’ullet als adults, com han fet algunes editorials. Però també podem decidir senzillament llegir-los, contextualitzar-los i discutir-los. Sense por.

Hem de tenir en compte que el que realment ens espanta de tots aquests relats no és que estiguin passats de moda sinó que, malauradament, contenen elements encara vigents a la nostra societat. Perquè existeixen llops ferotges que amenacen la vida de nenes i dones, existeixen parelles fonamentades en les relacions de poder i l’amor romàntic, i existeixen grans desigualtats arreu. Que existeixin, però, no vol dir que siguin els referents que volem per als nostres fills i filles i per això temem que normalitzin i reprodueixin aquests patrons, en comptes d’apostar per models de justícia i llibertat.

Amb tota la LIJ feminista, ecologista i transformadora que tenim a l’abast, no cal que llegim clàssics cada dia, però tampoc cal descartar conèixer-los i interpretar-los de manera crítica perquè l’aprenentatge pot ser útil per posar-nos en alerta si ens trobem un llop a l’oficina o un príncep blau a l’ascensor.

Os recordamos este vídeo de Alicia Murillo.