Fa temps que es parla de la manca d’un marc normatiu clar que respecti i inclogui les premisses bàsiques de les convencions de drets humans i drets de protecció de la Infància internacional (Conveni d’Istanbul, el CEDAW o el CDN de Nacions Unides). L’avantprojecte de Llei Orgànica de Protecció Integral a la Infància i l’Adolescència vers la Violència (coneguda com a llei Rhodes) que es va aprovar al Consell de Ministres el passat 9 de juny, era esperada pel conjunt dels col·lectius professionals en l’àmbit de la infància. És una llei que aporta canvis positius, però que no està exempta de crítiques en relació a la manca de perspectiva de gènere.A banda de la manca d’un context de violència patriarcal com a punt de partida, la proposta no aborda la complexitat de la violència masclista i la seva afectació en els infants, com ha apuntat la Plataforma feminista 7N en unes esmenes a la proposta de llei. A més, l’avantprojecte tampoc fa esment de la polèmica aplicació de la la Síndrome d’Alienació Parental (SAP) i els seus pseudònims a l’hora de desacreditar el testimoni de l’infant per revelar situacions de violència. Actualment, la Llei Rhodes està en curs per ser tramitada al Congrés, on s’espera que s’implementi amb les mancances detectades en les diverses esmenes que entitats i associacions ja han presentat.

Contextualitzant la violència sexual infantil

Fins a un 20 per cent de la població ha patit algun tipus d’abús sexual en la seva infància, indistintament de la classe social i amb afectació major a les nenes, segons un estudi de Save the Children de 2017. Però tot i aquestes dades, hi ha molt poques denúncies de violència sexual infantil amb relació als casos reals. Segons dades de l’informe ‘Las violencias sexuales en el Estado Español’ de 2018 del Grup d’investigació Antígona de la UAB, els infants solen mantenir en secret les situacions de violència per por a la reacció de la persona agressora – la qual forma part del seu entorn en una gran majoria de casos– , a no ser creguts, per vergonya o per por a la intervenció de les administracions o autoritats i perdre la poca estabilitat que tenen, entre altres. També passa, que en el moment, les nenes i nens no entenen que estan sent víctimes d’un abús o agressió sexual, prenent consciència anys després, quan són més grans.

En els casos que es cursa una denúncia, costa molt provar els abusos sexuals, ja que en molts casos es detecten a posteriori i no hi ha proves físiques. De fet, segons Save the Children, es calcula que només es cursen judicialment un 15 per cent dels casos de violència sexual infantil i d’aquests el 70 per cent (7 de cada 10) acaben arxivant-se per manca de proves.

D’especial gravetat és que, a més de no creure en el testimoni de l’infant, molts d’aquests tornaran a estar en contacte amb el seu agressor, ja que el 60 per cent de denúncies van dirigides a persones, la gran majoria homes, del seu entorn quotidià. A més, la mateixa organització també apunta que els abusos sexuals s’allarguen en el temps per la manca de prevenció i protocols efectius de detecció. De mitjana, un infant pot patir 4 anys d’abusos. Davant d’aquestes dades, és d’especial urgència generar un nou model d’abordatge de les violències sexuals que tingui en compte els drets de l’infant i també inclogui una perspectiva de gènere.

“Jo si que et crec, petita”

Només el 13 per cent de les sentències analitzades es va acceptar el testimoni de l’infant. La majoria de casos es desacrediten per manca d’un testimoniatge considerat vàlid. Per una banda, a vegades passa molt temps d’ençà que es trenca el silenci fins que es grava el testimoni com a prova preconstituïda, cosa que provoca l’infant hagi explicat diverses vegades la situació i modifiqui la seva declaració amb relació a les reaccions dels diversos professionals. Per altra banda, el descrèdit també ve influït per construccions adultocèntriques (en buscar testimoniatges semblants a les d’una persona adulta), per matisos patriarcals i misògins (l’ús del SAP, n’és un exemple) i per la manca de formació de les autoritats d’intervenció judicial, segons apunten diverses fonts consultades.

Cal tenir present que el relat en infants pot ser divers i per mitjà de diferents canals, en funció del seu moment evolutiu. Segons informa Irene Álvarez, advocada especialitzada en temes de família i protecció del menor: “Els advocats defensors aprofiten l’ambivalència dels testimonis, assenyalant la no fiabilitat i la manca de contundència en el relat». Un infant de 3 a 5 anys expressa el seu testimoni a través de diferents mitjans com el dibuix, el joc o la comunicació no verbal. En aquest sentit, és d’especial importància tenir especialistes forenses i clínics molts formats per fer aquests tipus d’intervencions a l’hora d’atorgar veracitat al testimoni.
La no credibilitat d’una revelació d’abusos d’un infant –normalment l’entorn proper és el qui primer qüestiona la seva experiència– pot tenir efectes psicològics molt negatius, minvant la seva autoestima i generant desconfiança vers l’entorn. Per això és important, com diu Alvarez, que qui acompanyi a la criatura en aquest procès li digui: “Ara aniràs a un lloc que t’ajudaran i quan expliquis el que et passa, et creuran. I si no et creuen, jo et continuaré creient”.

La proposta legislativa per punts.

Atenció integral

Les aportacions més bàsiques d’aquesta llei, són l’atenció integral de l’infant (actuacions en diversos àmbits: familiar, educatiu, oci, sanitari, judicial,…), així com el dret a la informació, assessorament, justícia gratuïta i suport, així com l’accés als serveis sanitaris de tractament i rehabilitació. Cal mencionar que en algunes comunitats autònomes, com Catalunya, el tractament psicològic de rehabilitació no és gratuït ni universal.

Prova preconstituïda

Per altra banda, la proposta legislativa pauta com a obligatòria i universal la pràctica de la prova preconstituïda per l’òrgan instructor per evitar que el nen o nena hagi de declarar reiterats cops durant el procès. La prova preconstituïda és el testimoni videoenregistrat amb presència de totes les parts i inclús amb equip tècnic si es precisa, que es pot fer fora del procés i que s’incorpora al judici oral com a prova documental.

Aquest punt, en principi, hauria de reduir la victimització secundària, ja que actualment l’infant pot veure’s obligat a declarar diverses vegades. Segons informa Sonia Vaccaro, psicòloga clínica i forense especialitzada en l’àmbit de la família:“Tinc expedients de criatures que han declarat fins a tres vegades, inclús amb testimoni enregistrat”.

Així i tot, la proposta de llei no acaba de respondre a les peticions d’alguns sectors de la psicologia clínica, els quals diuen que cal compatibilitzar el treball terapèutic de l’infant amb el procediment penal, i més tenint en compte que els temps penals són llargs. Actualment es considera que la intervenció terapèutica durant el procediment penal, pot vulnerar la prova.

Prescripció dels delictes sexuals

Un dels punts més esperats ha estat l’allargament de la prescripció dels delictes sexuals, ara és de 18 anys, la proposta és de 30 anys. Una mesura, però, insuficient per les associacions per la infància, les quals demanen un mínim de 40 anys. En aquesta demanda també se li sumen els col·lectius de víctimes d’abusos dins l’Església, els quals també han criticat que el text no menciona la pederàstia eclesial ni ofereix cap pauta d’actuació.

Prevenció i detecció

Les principals aportacions en matèria de prevenció i detecció són la regulació i aportació de recursos per la formació especialitzada del personal d’administració de Justícia, Serveis Socials i unitats específiques en Cossos Policials, alhora que crea figures de seguiment i prevenció en diversos àmbits com l’educatiu o del lleure. També s’obliga a denunciar qualsevol situació de violència sobre infants a tots aquells col·lectius professionals. Cal recordar, que actualment només un 15 per cent dels col·legis en el que l’infant ha explicat que ha estat víctima d’un abús sexual, han comunicat la situació oficialment, segons l’informe anteriorment citat de Save the Children.

Protecció

El text també obra la possibilitat a establir mesures de protecció i aïllament per la preservació de la indemnitat sexual i estabilitat emocional de l’infant, però no determina les condicions. I en aquest àmbit, un dels punts crítics de la nova proposta legislativa és l’exposició de les violències, sense tenir en compte un context de violència patriarcal. Segons Sonia Vaccaro, la proposta de llei còpia algun punt polèmic del protocol BALORA del País Basc, com el fet de possibilitar la retirada de la custòdia a mares que pateixen o han patit violència masclista. El nou text considera als professionals dels serveis socials com a autoritat, els quals podran desenvolupar funcions de protecció quan els infants puguin veure’s exposats a actes de violència o conflictivitat i decretant-ho com a cas de desemparament. Però el cas és complicat en els contextos de violència masclista, ja que no especifica sobre qui recau l’afectació de la violència i no considera els i les filles com a víctimes també d’aquesta violència. En aquesta direcció, Vaccaro exposa: “Això obra la possibilitat a culpar a la dona de la mateixa violència que pateix. La nena o nen ha de considerar-se víctima d’aquesta violència de gènere, perquè al dir només que està en risc d’aquesta violència, responsabilitza per igual víctima i victimari de la situació de violència de gènere”. Un exemple de possibles situacions seria un cas de Bizkaia, on quatre funcionaris de Serveis Socials per l’Audiència Provincial de prevaricació per la retirada de la custòdia d’una filla, sota el pretext del SAP, a una mare que anteriorment va denunciar violència masclista.

Manca de perspectiva de gènere

Veus crítiques també han exposat que li manca perspectiva de gènere a la proposta de llei, no fa èmfasis en el context de violència patriarcal ni fa un abordatge de les violències sexuals en l’àmbit intrafamiliar. I aquest punt és important perquè és en seu familiar on es produeixen bona part dels d’abusos sexuals en la infància i precisament és l’àmbit que comporta més repercussió a l’infant. A més a més, la llei també oblida l’anomenada violència vicària, aquella que és inseparable a la violència masclista i que la Plataforma 7N ha esmenat a la proposta llei per considerar-la “un tipus de violència intrafamiliar que fa mal als nens i nenes amb el fi de fer mal a la mare”

La llei oblida els indicadors de gènere i no fa un plantejament diferenciat en els casos on les nenes estan més exposades a determinades violències. Tampoc esmenta el tall misogin d’alguns diagnòstics equivalents al SAP, malgrat marcar l’obligatorietat de denunciar a la parella en cas de indicis de violències sexuals.

Fa falta un model integral amb perspectiva de gènere

L’abordatge de les violències sexuals en la infància és dispar en el territori espanyol. Una de les premisses de la proposta de la llei Rhodes és l’elaboració d’una estratègia conjunta per a l’erradicació de la violència. També es plantegen alternatives per reduir la revictimització de l’infant amb el model Barnahus, el qual ja s’està realitzant una prova pilot a Tarragona i es preveu l’ampliació a la resta de Catalunya. Però més enllà d’aquesta proposta concreta que es delimita a un espai, són moltes les veus que apunten que fa falta un nou model que inclogui una perspectiva de gènere en els diversos protocols de detecció i atenció de la violència en la infància.

Segons evidencia Laia Rosich, vicedegana de Col·legi de Psicologia de Catalunya i membre del Consell Nacional de les Dones de Catalunya: «Hi ha un debat social i polític que està a l’ordre del dia, i es que hi ha un qüestionament de les unitats que són estrictament sanitàries, per anar a un model molt més interdisciplinar i sobretot que tinguin en compte la necessitat de l’infant, perquè a vegades passa per damunt el marc de la denúncia penal». Aquesta proposta demana un treball en xarxa que pugui incloure una perspectiva de gènere en l’abordatge de les violències en la infància i per això és necessari una feina conjunta de les diferents instàncies en l’àmbit d’atenció a la infància i també de les d’atenció a la dona i les violències masclistes, entre altres.

Reticències a rebutjar el SAP i els seus pseudònims en els criteris d’actuació

L’Associació Themis, dones juristes, en un comunicat emès al maig, va criticar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per incorporar la figura del Coordinador de Parentalitat com a element de reintroducció “de nou i sense nombrar-la, la Síndrome d’Alienació Parental (SAP)” en els processos de separació i assignació de custòdia. Per altra banda, en l’àmbit polític, el Parlament de Catalunya no ha accedit a prohibir l’ús del SAP en els criteris d’actuació en aquells organismes que rebessin diners públics.

El SAP és un supòsit que ha estat rebutjat per la comunitat científica i, en línies generals i molt resumides, ve a dir que la mare manipula els fills i filles en contra del pare de manera interessada. En els últims anys el SAP ha deixat d’utilitzar-se en els diagnòstics clínics i forenses, però això no vol dir que hagi desaparegut. Com afirma Sonia Vaccaro, psicòloga clínica i forense especialitzada en l’àmbit de la família: “SAP ja no s’utilitza, perquè resulta vergonyós, a aquestes altures, utilitzar-lo quan s’ha demostrat que no te validesa científica. Però s’han inventat altres succedanis com “la preocupació mòrbida”, “interferència parental”, “pràctica alienadora”…”. I tot això per poder atribuir un fals testimoni de l’infant que denuncia abusos sexuals, suposadament manipulat per la mare.

Per altra banda, l’advocada Irene Álvarez afegeix que «la sospita cap a la mare continua judicialment i això les defenses ho saben aprofitar», ja que moltes vegades, quan es denuncien abusos sexuals a menors, també hi ha, en paral·lel o en breu temps, un procediment de separació i assignació de custòdia. De fet actualment encara sorgeixen diversos casos de pèrdues de custòdia sota aquest supòsit -un dels últims a Barcelona amb el cas de Silvia– o també tenim molt present el muntatge policial del cas Infància Libre.

“La complexitat del SAP és que fa que una sèrie de factors siguin considerats una síndrome i a més proposa una solució, que és la teràpia del càstig i això és el que impregna d’una forma important”, expressa Laia Rosich, vicedegana de Col·legi de Psicologia de Catalunya i membre del Consell Nacional de les Dones de Catalunya. Aquesta teràpia del càstig és la que actualment fa que hi hagi una càrrega punitiva (mesures coactives com multes, acusació de desobediència, amenaça de canvi de custòdia…) i descrèdit cap aquelles mares que denuncien possibles abusos en les seves filles i fills. Reveladores són les dades estadístiques d’un estudi a Catalunya citat per l’informe de 2018 del Grup d’Investigació Antígona de la UAB on assenyala que “si la mare era la denunciant, era menys probable que el cas arribés a judici, una cosa que va succeir en el 17 per cent dels casos, mentre que la taxa de judicis va arribar al 60 per cent quan la denuncia provenia del pare o altres membres de la familia”.

Però l’ombra del SAP no només està present en els tribunals, sinó que aquests estereotips també es reprodueixen en l’àmbit sanitari. El febrer de 2020, parlamentàries dins de la Comissió d’Infància van instar a revisar centenars de casos susceptibles d’estar sota el diagnòstic del SAP, diagnosticats fa anys per la UFAM de Sant Joan de Déu de Barcelona.

Com anteriorment s’ha comentat, actualment al Parlament de Catalunya hi ha un debat sobre el SAP. A principis de juny es va votar una moció presentada per En Comú- Podem, la qual pretenia prohibir l’ús del SAP a organismes que rebessin diners públics i que va comptar només amb el suport de la CUP. Aquest fet va provocar la Xarxa Estatal Contra el (i)SAP critiqués la posició del Parlament i aixequés alertes en relació a la permissivitat d’aquest supòsit pseudocientífic.

D’aquesta lluita institucional, iniciada l’any 2017 per la moció de la diputada Gemma Lienas, s’ha aconseguit un canvi en les línies d’actuació de la UFAM així com posar a primera línia del debat polític la manca de perspectiva de gènere en els protocols de detecció i atenció de les violències en la infància.

Pel que fa a la inclusió del SAP a la llei de Protecció de la Infància, el Ministeri d’Igualtat ja ha comunicat que faran propostes per formular el SAP dins la Llei, així com altres correccions pel que fa a gènere. Caldrà esperar el text definitiu, un cop passat l’actual període d’esmenes i s’aprovi al Congrés, per fer la valoració final d’una llei tan esperada i alhora tan criticada. [/su_box]