Il·lustració criticada per la infantilització de l’feminisme.

“Fuig de mi, dolça temprança! Només la ira guiarà el meu braç”
Shakespeare, Romeu i Julieta

Arran del descobriment al fons del mar del cos d’una de les menor segrestades pel seu pare a Tenerife, va córrer per les xarxes una il·lustració que convertia en dues sirenes aquesta nena i la seva germana (el cos de la qual, en el moment que escric això, encara no s’ha trobat). Les mostres de rebuig no es van fer esperar: romantització dels assassinats, escabrositat, falta de respecte a la família, a banda de l’ànsia de notorietat, retuits i likes. Comparteixo el rebuig, sobretot per les conseqüències socials i polítiques d’aquesta insistència d’edulcorar les violències masclistes. No és un cas aïllat. Fa anys que pels volts del 25N o cada cop que hi ha un crim masclista circulen diverses versions del mateix dibuixet, que es converteix en obligada imatge de perfil: cares de noies (perquè són joves, sempre), normatives, lànguides, amb un posat compungit i una llàgrima que els cau per la galta fina i rosada, com una marededeu virginal de llibre de catequesi.

Podem considerar que l’autora tenia bona intenció, que devia necessitar endolcir la notícia per “ajudar-nos” a digerir-la. Però és que aquest assassinat, i tots els assassinats masclistes, no van d’ella i del que ella necessiti. Van de respecte i de silenci. A banda que l’art (o l’intent de fer art) després de la devastació (que no és personal, sinó col·lectiva) no va de pinzellades belles o de paraules boniques. L’art és enfangar-se, encarnar l’horror en el traç. L’artista no se’n salva, del dolor. El dolor hi és mentre crea i encara després; només aspira a fer-li un lloc per integrar-lo, per viure’l i sobreviure’l, per exigir reparació. Infantilitzar la violència masclista, doncs, no només no ens salva, sinó que banalitza i nega aquesta violència i ens arrabassa el poder de combatre-la.

A hores d’ara el dibuix segueix allà, al timeline de l’autora, signat, com una defensa a ultrança de la inspiració del seu “art”, impermeable a l’autocrítica o a la més mínima empatia amb el dolor de la família. Gairebé un milió de seguidors a Twitter i un reportatge elogiós a El Mundo l’avalen. Podeu anar fent els ulls grossos davant les edulcoracions dels crims masclistes i les cares virginals ploroses. Seguiu fent el joc als qui ens volen víctimes eternes. Som moltes les que creiem que no serveix de res el plor si no dona pas a la ràbia. Perquè sense ràbia no hi ha autodefensa. I sense autodefensa, llavors sí que podem anar plorant, però pels segles dels segles. Posades a escollir, Dietland sempre, contra la barbàrie masclista.

Llegir més: