Carme Bernat Mateu

Les lluites socials porten segles combatent les desigualtats que apuntalen el nostre món: el classisme, l’heteropatriarcat, el colonialisme… Des de finals dels anys 80, la teoria de la interseccionalitat sosté que aquests diferents eixos d’opressió (classe, gènere o raça) estan interrelacionats i creen múltiples nivells d’injustícia social. Aquesta teoria ha impregnat completament els discursos i les pràctiques dels moviments emancipatoris -especialment del feminisme- ajudant a comprendre la base multidimensional de la desigualtat. No obstant això, durant els últims anys han sorgit veus crítiques amb el marc de la interseccionalitat, com les lectures que ofereixen Tithi Bhattacharya, Himani Bannerji o Lise Vogel. Les revisions del concepte assenyalen que es basa en una suma d’opressions i de privilegis que preserven l’autonomia dels sistemes específics dins de la unitat d’interseccionalitat. Però és fonamental comprendre que només existeix una estructura única i imbricada que es manifesta de múltiples maneres com el masclisme, la desigualtat econòmica o el racisme. Si pretenem caminar cap a la destrucció de l’estatus social, és clau comprendre que no estem sotmeses a diferents sistemes de dominació sinó només a un, polièdric i que es manifesta de múltiples formes.

En les fases inicials del capitalisme les reivindicacions es centraven en el factor de la classe i de la redistribució econòmica ignorant l’heteropatriarcat, el racisme i les opressions derivades de la reproducció social. Amb la irrupció neoliberal, les lluites fins llavors considerades secundàries van focalitzar les seues demandes en la representació per visibilitzar altres identitats més enllà del subjecte únic (dones, racialitzades, sexualitats dissidents, etc). Però el neoliberalisme va rebre un colp duríssim amb la crisi financera del 2008: estem en un context de crisi multidimensional del capitalisme i el nou escenari que vindrà encara no s’ha tancat de manera definitiva. L’única eixida possible serà centrar el pèndol entre la redistribució i la representació i unir les diferents vessants de la lluita teixint grans aliances. En el futur, el focus no ha de posar-se en allò que som sinó el projecte comú que puguem articular.

En defensa de l’anàlisi integral

En un pla estratègic, es necessiten marcs que partisquen de la unitat en la diversitat. És clau comprendre que en el desenvolupament i la consolidació del capitalisme, altres injustícies com el colonialisme, el patriarcat i la destrucció de la naturalesa van tindre un paper protagonista.

En primer lloc, la relació entre el capitalisme i la qüestió colonial ha sigut i continua sent molt estreta. Sabem que gran part de la riquesa acumulada en l’Atlàntic nord durant les industrialitzacions es va basar en l’explotació i l’esclavització de la mà d’obra nativa, en l’espoli de recursos naturals (cautxú, petroli, carbó o gas) i en l’obertura de nous mercats en les zones colonitzades. El colonialisme modern va ser clau per a la primera industrialització i l’imperialisme de finals del XIX ho va ser per a la segona. Però amb les independències formals i la nova fase neocolonial, la supeditació sud-nord continua. Gran part dels recursos autòctons segueixen en mans de grans empreses transnacionals del nord global.

En segon lloc, aquestes relacions de desigualtat tenen també efectes nocius per a la naturalesa. Àmplies zones verges que encara es mantenien al sud global s’han destruït per crear grans extensions de monocultius com la soja o per extraure altres recursos naturals. Part d’aquesta producció intensiva a gran escala s’exporta a països rics mentre els pobles autòctons són desplaçats de les seues terres i abocats a la misèria. La despossessió els obliga a treballar en empreses europees o estatunidenques deslocalitzades als seus països en règims d’explotació o deixar el seu entorn i emigrar a zones més enriquides. I sobretot quan es tracta de migracions sud-nord, molt probablement patiran diferents formes de racisme en les zones de destí, començant per les polítiques racistes dels Estats del nord global, que els dificulten regularitzar la seua situació.

El capitalisme i l’ecocidi també van de la mà perquè s’utilitza la naturalesa com a font inesgotable de recursos i com a abocador dels residus de l’hiperconsumisme. El mode de producció capitalista s’ha fonamentat en un dualisme propi de la modernitat: la separació entre el terreny econòmic (com a esfera de valor associada a la riquesa) i el terreny natural (àmbit no humanitzat i sense vàlua que es capitalitza i aporta únicament matèria primera). Aquesta distinció ha obert una distància insalvable entre nosaltres i el nostre entorn que fa possible que depredem el nostre planeta i caminem cap al col·lapse. Amb el naixement del capitalisme neoliberal s’ha fet un pas més enllà en el *Antropoceno (també anomenat capitalocè) i un nou impuls en la mercantilització de la naturalesa. La biopirateria de la que parla Vandana Shiva continua avançant: l’aigua ha passat a cotitzar a Wall Street i es permet la privatització de llavors tradicionals per a transnacionals com Monsanto. Com sostenia Chico Mendes, recol·lector de cautxú, sindicalista i defensor de l’Amazònia assassinat, “l’ecologia sense lluita de classes és només jardineria”.

En tercer lloc, el patriarcat també ha funcionat com a condició sine qua non del capitalisme. Com ha exposat Silvia Federici, la separació entre producció i reproducció en el naixement del capitalisme va crear una classe de dones proletàries que estaven tan desposseides com els homes, però en una societat cada vegada més monetarizada quasi no tenien accés als salaris. S’anaven desmembrant les formes de vida precapitalistes i privatitzant les terres i els recursos comunals però no es creaven noves vies de subsistència. Per tant, es veien forçades a una condició de pobresa crònica i de dependència del salari masculí. La capacitat de generar riquesa es va anar desplaçant (gradualment i de manera desigual) de la terra a la força de treball humana per a fomentar la producció. El capital necessitava controlar el cos femení per a continuar acumulant: el destí de les dones havia de ser la reproducció de l’espècie per a crear més força de treball i que la roda continuara girant. Partint d’aquesta necessitat del capital es va reforçar el model de la dona domèstica i àngel de la llar.

Paral·lelament, la potència de la investigació científica es va posar al servei dels nous models de gènere. Cercles d’intel·lectuals, reformadors i científics tractaven de buscar explicacions biològiques i la diferència sexual començava a documentar-se des de l’anatomia i la fisiologia. És a dir, la diferència entre homes i dones es portava a l’extrem i es fonamentava en una nova veritat científica: la diferència biològica entre el cos femení i el masculí. A elles se les associava amb la reproducció, la sensibilitat, les cures i l’esfera privada; a ells amb la producció, el treball, la força i l’esfera pública. El capitalisme va fomentar nous rols de gènere molt polaritzats perquè cada sexe tenia el seu paper en l’engranatge de la societat capitalista.

En aquest marc, el sistema cisheteronormatiu era clau: qualsevol dissidència sexual o de gènere era castigada perquè trencava el funcionament del capital i els models de gènere que el feien possible. La categoria ‘dona’ va adquirir una ontologia pròpia, basada en un substrat biològic que la tornava immutable i al marge dels processos històrics. És a dir, es va iniciar un procés de delimitació radical de la diferència sexual que negava —i continua negant— que la identitat de ‘home’ o de ‘dona’ es defineixen socialment i es construeixen a través de la història. De fet, la polèmica actual sobre l’“esborrat” de les dones pot considerar-se una conseqüència d’aquesta polarització sexual que va promoure el capitalisme per a ser més eficient en el seu procés d’acumulació. Va ser el propi sistema el que es va encarregar de delimitar les identitats sexuals; atrinxerar-se en una interpretació únicament *biologicista és reconéixer el seu triomf i afavoreix, com assenyala Silvia L. Gil, el programa de la dreta.

No hi ha dubte que les dones i les persones no heterosexuals van patir un procés excepcional de degradació que va ser fonamental per a l’acumulació del capital i que va inaugurar una nova fase en el sistema patriarcal. I també en l’actualitat s’obri un nou escenari de precarització femenina que encara necessita anàlisis profundes. S’està tractant de desmantellar l’Estat del benestar i de privatitzar alguns aspectes de la reproducció social coberts per la funció pública. Si es redueix la provisió estatal de serveis de cures, continuaran sent les dones les encarregades d’atendre les persones majors, a les malaltes i als xiquets i les xiquetes reforçant el model de la domesticitat femenina.

En defensa de la unitat política

És evident que el capitalisme obté beneficis a través del cisheteropatriarcat, del neocolonialisme i de la destrucció de la naturalesa i que són condicions de possibilitat per al funcionament del sistema. De fet, les grans multinacionals que controlen el món van ser les primeres a entendre que la força de treball dels més desposseïts és més barata, qüestió que explica la deslocalització industrial i la feminització de la pobresa. Per això el projecte de transformació ha de partir de la idea que vivim en una realitat complexa i fragmentada però que l’única resposta possible és la unitat en la lluita. L’horitzó de canvi social no pot plantejar-se únicament en clau redistributiva o en clau feminista. Aquesta proposta implica reconéixer la interdependència en les opressions per a després fer coalicions urgents per responsabilitat amb la resta de lluites polítiques.

Per tots aquests arguments, les postures obreristes intransigents han de desbordar-se i superar-se, així com les de les feministes, LGTBI o ecologistes que no tenen en compte els marcadors de classe. Urgeix l’articulació de socialismes feministes antiracistes i ecologistes. Les diferents lluites han d’unir-se en grans aliances per la destrucció de l’estatus social. Camins com els que s’estan obrint en assemblees de barri i les seues coordinadores mostren noves vies per a la imaginació política. Al mateix temps, urgeix un feminisme dialogant i humanista que siga capaç de transcendir-se a si mateix i caminar cap a l’emancipació universal. Apostar per una política de coalició que siga capaç d’acollir la diversitat i d’articular un projecte de lluita comuna per a aconseguir la justícia social, la igualtat radical i la vida plena. Encara que ho semble, el futur no ha desaparegut i les noves utopies ens ajudaran a projectar-lo. Necessitem creativitat estratègica: si les velles formes de mobilització de masses han deixat de ser operatives, a què esperem per a idear projectes emancipadors unitaris i adaptats al nostre temps?