Fotograma de La asistenta.

En el relat que dóna títol a l’antologia de 43 que conformen Manual per a dones de fer feines (L’Altra Editorial, 2016), la seua autora, Lucía Berlín, confia consells pràctics a aquelles que s’aventuren a un dels oficis amb què, després d’enviduar, va tirar endavant als seus quatre fills. Entre els suggeriments detalla tota una gimcana del descuit. Per a un bon debut, recomana deixar els mobles torts i les figuretes de porcellana en una posició diferent de l’original. Visibles, inofensives negligències.

“Fer malament les coses no sols els demostra que treballes a consciència, sinó que a més els permet ser estrictes i manaires. A la majoria de les dones estatunidenques els incomoda molt tindre serventes. No saben què fer mentre ets a la seua casa”.

Des de l’any passat s’especula amb una adaptació al cinema a càrrec de Pedro Almodóvar i Cate Blanchett. Arribe o no el projecte a bon port, ja hi ha un espill en el qual moltes dones poden mirar-se i reconéixer que encara carreguen amb una combinació d’estranyesa, culpa i desgrat quan compten en els seus domicilis amb treballadora de la llar: la sèrie de Netflix La asistenta. La producció està lliurement inspirada en el llibre biogràfic Criada (Capitán Swing, 2021), on Stephanie Land concreta les penúries durant els seus anys com a netejadora en el llindar de la pobresa.

La trama repara en el greixum que fa olor i fastigueja, en les restes d’orina i menjar descompost, els embulls de pèls i caspa, condons, tampons, mocs i sang seca, però també i sobretot, en la podridura moral. El que taca en la lectura són la vergonya, el menyspreu i l’estigma, la farragosa burocràcia i l’extenuació mental i física.

Han hagut d’aplegar una sèrie i un llibre perquè mirem als ulls al col·lectiu invisible que endreça la nostra intimitat, a un grup de treballadores sense malalties professionals reconegudes ni reducció de l’edat de jubilació, malgrat les lesions provocades pel seu deslom diari i els efectes secundaris de la seua exposició prolongada a productes tòxics.

Commoure’ns per la realitat d’escriptores que parlen de la degradació patida quan racanejem la Seguretat Social d’aquelles que ho suporten sota el nostre sostre és, com a poc, hipòcrita. Què us sembla actuar en allò simbòlic substituint en les converses el col·loquial neologisme kelly pels seus noms de pila? Què us sembla recolzar presencialment a les treballadores del servei d’ajuda a domicili (SAD) acampades davant el Ministeri de Treball per a què se les incloga en la Llei de prevenció de riscos laborals i es valore com a essencial una labor en mans d’empreses privades? Què us sembla, en suma, aportar dignitat i respecte al més discriminat i menystingut dels gremis?

Llegir més: