Laura Yustas

Què és la terapeutització

La paraula terapeutització (psicologització o cultura terapèutica) es refereix al conjunt de canvis culturals provocats per l’expansió de les disciplines psi (psicologia, psiquiatria, psicopedagogia, psicoanàlisi, etc.). Un exemple és la gran popularitat de l’autoajuda, però la cultura terapèutica inclou tots els àmbits en què s’ha produït un gir terapèutic, és a dir, en els que hem arribat a pensar que la solució terapèutica/professional és la més apropiada i s’han descartat altres opcions familiars, comunitàries, etc. En este moment la cultura terapèutica és hegemònica i els seus postulats, el seu sentit comú terapèutic, s’interpreten automàticament com a naturals, en part per la proximitat de les disciplines psi i les ciències de la salut. Des de les crítiques de la contrapsicologia es tracta de visibilitzar que el terapèutic és un discurs políticament interessat i no gens neutre, que sosté simbòlicament el neoliberalisme al culpar als individus de problemàtiques que són socials i polítics.

El discurs de la psicologització té tres premisses bàsiques: la salut mental (aquí podríem dir “salut menstrual”) no és fàcil d’aconseguir; l’entorn de la persona sol ser la causa del patiment i, per tant, no és útil a l’hora de millorar la seua salut mental (aquí podríem parlar de salut menstrual i incloure en eixe entorn al personal del sistema occidental de salut); i ha de ser un(a) professional (una coach, una educadora o una terapeuta menstrual, en este cas) qui ajude a la persona a arribar a un estat psicològic adequat. Mai s’està prou bé com per a no necessitar una introspecció terapèutica, perquè el procés centrípet és potencialment infinit.

Estem davant d’un procés de despossessió: la cultura terapèutica ens fa creure que la nostra forma d’entendre i socialitzar el malestar no és vàlida i després ens ofereix ajuda externa a canvi de diners. Amb l’excusa de fer una crítica a la medicina occidental, s’està creant un nou nínxol de salut privatitzada.

Què és la cultura menstrual

L’autogestió de la salut de les dones està en el si de les lluites feministes des dels seus inicis. Ja Olympe de Gouges a finals del segle XVIII, amb el seu feminisme avant-la-lettre, parlava dels problemes específics de les dones que tenien a veure amb la salut. Per exemple, denuncià públicament les conseqüències desiguals (dona/home) dels embarassos fora del matrimoni. També Silvia Federici, en Caliban i la bruixa, analitza al detall la importància del control de la natalitat en l’autonomia de les dones. Federici explica que una de les veritables motivacions de la caça de bruixes en l’Europa proto-capitalista era precisament fer desaparèixer aquelles dones que sabien fer avortaments i evitar embarassos.

L’autogestió de la salut de les dones (incloent ara les persones trans*) és un pilar dels feminismes i la salut menstrual n’és una part irrenunciable. Ara bé, des d’Olympe de Gouges han passat moltes coses: hui la menstruació tampoc no és sinònim de reproducció. En les últimes dècades hem assistit a una mena de revolució menstrual, una visibilització inèdita de la regla en la cultura popular. Una revolució feminista que també ha afectat al mercat: amb molts productes nous que van des de la copa menstrual (que es va patentar al mateix temps que el tampó, però que fins ara no tenia un mercat de dones que acceptaren tocar la sang) fins a les compreses de tela (també “noves” entre grans cometes), les bragues menstruals, el CBD per als dolors o, per suposat, les teràpies menstruals.

Les que hem nascut en este moment de canvi ja no diem que “estem malaltes” o que “estem en eixos dies”, parlem de regla o de menstruació i fins i tot coneixem les fases del cicle menstrual. Tenim la possibilitat d’informar-nos i d’aprendre a reconèixer els nostres fluïts per saber si tot està bé. Caldria concedir la major part del mèrit d’este canvi als feminismes, independentment de si es tracta d’aportacions col·lectives fetes des d’assemblees d’autogestió de la salut, des de projectes de reescriptura de la història de la ginecologia com Gynepunk Lab o des d’iniciatives més personals com el projecte Camino Rubí i la comunitat Soy1Soy4 creats per Erika Irusta.

Hui sabem més que mai sobre el cicle o, almenys, sabem més que la majoria de les nostres avantpassades. Parlem amb més llibertat, però continuem sense ser escoltades pel personal sanitari. Caldria preguntar-se si esta descompensació entre el que sabem sobre els nostres cossos i la manca total de credibilitat davant la majoria del personal mèdic no ha creat un espai de cultiu perfecte per al sorgiment de tot tipus de teràpies menstruals.

La cultura menstrual terapèutica

Si abans teníem personal mèdic que no es creia els nostres dolors i que no investigava prou, ara tenim companyes de militància que, assessorades per tota mena de noves professionals menstruals, repeteixen com un mantra que el problema és que no ens coneixem a nosaltres mateixes, que estem desconnectades del nostre úter o que no coneixem i respectem el nostre cicle. L’objectiu de l’autogestió feminista de la salut era fugir del paternalisme de la medicina, però hem caigut en una altra trampa: ens hem clavat en la nostra pròpia xarxa esotèrica i culpabilitzadora. De nou, un problema social i polític s’ha transformat en individual i psicològic.

És prou buscar en Google “teràpia menstrual” o “coach menstrual” per a trobar tot tipus d’ofertes. La revisió comparativa dels textos de presentació de les diferents pàgines web ens permet traure alguns trets comuns, més enllà de la diversitat d’escoles i terapeutes.

1. L’autoconeixement o creixement personal com a objectiu i justificació.

2. El caràcter natural de les teràpies proposades. Es fan servir paraules com “recuperar”, “rescatar” o “calendari natural”, apel·lant sempre de manera implícita a un moment històric anterior en què sí que estaríem en harmonia amb els nostres cossos.

3. L’enfocament psicologista. Es parla de “ferides portal” (que podríem entendre com a traumes entre etapes vitals), de revisar la història menstrual pròpia, de menstruació conscient, etc. El plantejament central seria que la menstruació reflexa la situació emocional actual de cada persona i que es veu afectada per l’estrès, la no acceptació dels traumes i altres factors psicològics. Ací crida l’atenció que no hi haja cap menció a factors ambientals. En relació a factors socials, en algun cas es parla de tabús, però sempre en referència a la manera en què cada persona els integra.

4. La centralitat de la ciclicitat en les vides de les dones (o persones menstruants, segons l’escola/terapeuta). Es parla d’una ciclicitat biològica que en cert sentit podríem considerar essencialista i lligada a la identitat clàssica de Dona, però que el mercat de la teràpia menstrual ja està ampliant per abastar també la “ciclicitat masculina”.

5. La connexió amb tot tipus de teràpies i pràctiques: homeopatia, tarot, espiritualitat new age en general, arbres genealògics, constel·lacions familiars, psicodrama, mindfulness, psicoteràpies diverses, artteràpia i màgia, entre d’altres. Moltes d’elles tenen en comú una posició anti-al·lopàtica, és a dir, en contra del sistema de salut biomèdic. Depenent del projecte, trobem promeses de curació sense professionals mèdics i fortes crítiques a la medicina occidental, però també hi ha qui considera la teràpia menstrual com un complement que no pot substituir l’atenció mèdica.

6. La professionalització d’un procés biològic. Una de les característiques típiques de les cultures terapèutiques és la professionalització de la gestió dels fets quotidians, per això és coherent trobar afirmacions com que cal aprendre a menstruar o que necessitem un acompanyament per a sanar la nostra història menstrual. Es parteix de la consideració que no és possible tindre una experiència menstrual no traumàtica, no connotada terapèuticament, i per tant, rebre teràpia menstrual es considera imprescindible per a tindre una vida sana. En este punt el discurs de les terapeutes menstruals s’alinea amb el de moltes altres psicoterapeutes: consideren que estem psicològicament “desregulades” (per condicions que tindrien a veure amb els nostres avantpassats, amb la història familiar, etc. i no necessàriament amb les condicions polítiques i socials) i que necessitem anar a una teràpia específica que ens ajude a estar “regulades”. En un context social com l’actual (situant-me en l’Estat espanyol, però conscient de la globalització), socialment ens pareix coherent pensar que el dolor, la vergonya o el malestar associat a un procés biològic i social com és el fet de menstruar, estiguen causats pel nostre passat personal, pel nostre estat mental o per la situació dels astres. En canvi, desapareixen de l’equació altres factors: la contaminació, les condicions laborals d’explotació o la incapacitat de la medicina per a trobar les causes i les solucions a la dismenorrea.

7. La desregulació de la formació i dels serveis. Es tracta de serveis que inclouen una gran ambigüitat, que estan avalats per escoles que no tenen per què tindre cap relació amb la ciència (tampoc amb branques crítiques) i en els que la immensa majoria de les persones considerades expertes no tenen cap formació sanitària. Trobem, per exemple, periodistes que han fet la formació com a terapeutes menstruals, però sobretot a moltes psicòlogues i nutricionistes. Caldria analitzar el perill que esta situació pot suposar per a la salut pública de les dones i altres persones menstruants. A més, seria necessari valorar el conflicte ètic que implica traure profit econòmic sense poder demostrar unes mínimes competències en matèria de salut. El fet que estes expertes es presenten a si mateixes com a terapeutes feministes és rellevant perquè evidencia que el problema afecta directament a la militància. Caldria diferenciar, això sí, entre la intencionalitat, que pot ser bona en tots els casos i fins i tot estar enfocada a millorar les vides d’altres persones; i les conseqüències reals que este tipus de pràctiques poden arribar a tindre simbòlicament i sanitàriament.

8. La teràpia menstrual com a oportunitat laboral. Caldria que aclarir la terapeutització de la menstruació té conseqüències sobre les pacients/usuàries, però també sobre les expertes. És un nínxol de mercat formatiu que està generant falses promeses de futur laboral, especialment efectives per a persones en situacions de més vulnerabilitat. La pobresa continua tenint nom de dona i això fa que siguem especialment vulnerables a discursos com el de la formació de terapeutes menstruals: sent terapeuta/ coach/ educadora menstrual viuràs d’ajudar a altres dones, tindràs els teus propis horaris, podràs conciliar, etc. Gran part del negoci de la cultura menstrual actual se centra en formar expertes i això implica que les seues promeses funcionen com ho faria una d’estafa piramidal (en paraules d’Erika Irusta) i que són impossibles de sostindre en el temps.

9. La privatització de la salut ginecològica. Estes iniciatives estan generant un nou mercat de la salut privada, encara més desregulat que el que ja existeix i sense garanties de qualitat ni d’eficàcia. No hi ha cap sistema de valoració més enllà de l’efecte placebo de l’a mi m’ha servit, un criteri massa ambigu i en ell entren en joc molts altres factors. Per exemple, tindre algú amb qui parlar dels dolors pot ser reconfortant, però això no vol dir que la seua ajuda haja de ser professional i remunerada, ni que l’ajuda professionalitzada siga més eficaç que l’escolta d’una amiga o de qualsevol altra persona propera. D’altra banda, si el problema fora precisament la soledat, buscar una “amistat” professional tampoc no pareix la millor solució a llarg termini. La crítica feminista a la ciència s’està fent servir aquí per a legitimar una oferta terapèutica que no és gens barata (hi ha cursos de 400-500€, en línia i d’uns tres mesos de durada) i que està despolititzant i comercialitzant la lluita feminista per la salut.

En resum, la cultura menstrual terapèutica és un gran caixó de sastre i, fins i tot en els casos en què no es promet la curació, estem parlant de la creació d’una nova necessitat capitalista, d’un nou espai en què cal treballar –treballar-se– amb ajuda de professionals. Estem davant d’un nou objecte de consum.

Afortunadament, este debat ja està començant a produir-se dins del propi camp de la cultura menstrual. El 5 de maig d’enguany, Erika Irusta (pionera en este camp i possiblement una de les persones amb més visibilitat en la cultura menstrual en Espanya) publicava en el seu Instagram un vídeo en què denunciava la terapeutització de la cultura menstrual. Irusta explicava que el seu projecte es va plantejar com una línia de fuga, com un exercici cap endavant i cap a fora (centrífug), que buscava generar un espai d’intercanvi i d’investigació col·lectiu i polític. En canvi, el procés de terapeutització està convertint este treball i el de les lluites feministes (on podem incloure el d’Irusta) en un nínxol de mercat despolititzat i individualista. El caràcter centrípet de la cultura terapèutica despolititza i psicologitza tot allò que té que veure amb la transformació col·lectiva i amb la lluita política.

Cap a una cultura menstrual comunitària, crítica, anticapitalista i militant

Si la terapeutització de la cultura menstrual és perillosa, és en part perquè s’alimenta de problemes reals d’arrel social i política. A partir d’ells, genera culpabilitat individual i transforma les lluites col·lectives en espais de treball personal. Una manera d’evitar la intrusió de noves teràpies capitalistes és continuar lluitant per a resoldre estos problemes, que en l’àmbit menstruals són almenys tres: la dismenorrea; el cisheteropatriarcat i la falta d’escolta del sistema mèdic; i la soledat.

Per acabar amb els dolors, cal més investigació en tots els àmbits. Necessitem més professionals de la salut compromeses, que treballen perquè totes tinguem més i millor informació sobre els nostres cossos i el seu funcionament. La recerca, a més, hauria de ser accessible i també caldria continuar la investigació autònoma des dels feminismes. Investigar, intercanviar experiències com a expertes en primera persona i saber més sobre els nostres cossos, però sense perdre de vista la importància de la sanitat pública i que també hauria d’estar al nostre servei.

Per a resoldre el segon problema sabem que no valen presses, però només a mode de recordatori: més política i més politització de la vida. Per últim, contra la soledat, més experimentació col·lectiva, més línies de fuga. Cal que ajustem les nostres ulleres liles per a reconèixer els processos de terapeutització que posen el focus en la nostra psique i ens fan sentir-nos culpables de factors que difícilment podem modificar sense sacsejar els fonaments del sistema capitalista.