Afortunadament, en els darrers anys són moltes les dones que perdent la por, han anat explicant experiències doloroses de maltractament per part d’homes que el sistema patriarcal sempre ha emparat. De totes maneres, encara som poques i és imprescindible fer-ho com més millor si volem capgirar el món on vivim per fer-lo òptim per a les noves generacions. Només nosaltres tenim la clau per capgirar la història, deixant al descobert les misèries d’un sotmetiment indigne i posant les bases d’un nou sistema de relacions on tothom sigui respectat i considerat. Parlem d’una societat malalta que ha d’anar fent el recompte de les víctimes mortals per violència de gènere, també aquelles agressions físiques que estan en camí de ser-ho; les violacions… Però jo també voldria posar en el debat aquells maltractaments no tan cridaners, però que són la base de tot plegat: la consideració de la dona com una cosa sense valor, que es pot menystenir i són intercanviables a conveniència. Per tot això passo a descriure la meva història.

Els fets i certes vivències personals

Érem companys de facultat i al graduar-nos vam anar a exercir de metges en la ruralia a Mallorca. Com que vam veure que no ens acabava de fer el pes ens vam presentar al MIR. Un cop assolides dues places per formar-nos com a especialistes hospitalaris vam tornar a Barcelona.

Llavors és quan vaig començar a viure el malson. I no va ser per la duresa del treball hospitalari amb horaris llargs i intensos i amb guàrdies d’urgències incloses, ni tampoc pel fet d’anar a viure en un pis vell i atrotinat, necessitat d’importants reformes a més de pintura (que també). La qüestió és que vaig anar veient que poc podia decidir; tot ho anava dictant ell: “El pis el pintarem nosaltres” (ah sí, podia elegir els colors); a més “la neteja de la casa la farem nosaltres” (sí, ell també s’arremangava). “No tindrem tele”. També les vacances, els caps de setmana i tot el que era lleure. A més amb força contenció monetària quan, en realitat, no en teníem necessitat i ell procedia d’una família adinerada.

Res no em pertanyia, ni l’espai ni el temps. L’espai era aquell pis vell que es deuria construir a finals dels anys 40 del segle passat i quan nosaltres hi van anar a viure, més de 30 anys després, res no s’havia renovat ni fet cap posada a punt. La cuina i els banys, així com la instal·lació elèctrica eren les originals. Es tractava d’una planta baixa amb el terra aixecat i esventrat en varis llocs, per problemes d’humitat. Doncs, segons semblava, la pintura corria a càrrec nostre (d’obres, res). D’entrada vaig decidir no implicar-me en ella, però al adonar-me que la lentitud de la seva execució era altament ingovernable m’hi vaig posar. El L. deia destinar els caps de setmana a emblanquir les parets, però amb certa regularitat apareixien plans alternatius per ocupar els caps de setmana. Però jo volia, desitjava i necessitava el meu espai una mica net i endreçat.

Sobre el temps: el meu temps fora de l’hospital (temps lliure?) s’escolava entre les feines domèstiques (a més de la neteja, sobretot al principi, hi havia les feines per a una certa adequació de la casa) i el que havia de reservar per a la vida en comú. Però, a més, hi havia l’aspecte professional ja que en aquell moment ens estàvem formant com a especialistes. Sobre les nostres especialitats he de dir que eren ben diferents: la seva era de laboratori, amb temps durant la jornada laboral per a dedicar-lo a l’estudi; la meva era assistencial i en l’hospital visitava pacients, sense altre temps per aprofundir en la part teòrica de la feina, imprescindible per a fer les coses ben fetes. El resum seria que quan el L. sortia de la feina ja no hi havia de pensar més, però aquest no era el meu cas, doncs encara em faltava la part de l’estudi. D’aquest temps en tenia poquíssim i m’angoixava. Però encara n’hi havia més: el L. es considerava una persona intel·ligent i el fet de sortir de l’hospital amb la feina feta formava part d’aquesta aureola d’altes capacitats. Si aquest era el model, ja podeu imaginar la meva posició.

Quan el L. acabava la seva especialitat va sortir a concurs una plaça a un hospital de Menorca. Malgrat saber que jo no hi tenia sortida professional a allà, va decidir que hi concursaria. El tema mai no va ser ni considerat ni debatut,  no calia; la decisió estava presa. Va obtenir la plaça. De nou, els meus desitjos ni es van plantejar: jo aniria amb ell i possiblement hagués acabat fent medicina primària en algun ambulatori, tot i tenir la formació i la capacitat per exercir una especialitat hospitalària, amb tota la recompensa professional i personal que comportava. De totes maneres, sí, el guió es va tòrcer.

Per aquelles dates, vaig fer coneixença d’un nou amic. Per mi, amb l’evidència de viure reclosa en una habitació amb l’aire enrarit, de repent s’obrí una àmplia i lluminosa finestra. Sí, em vaig reconèixer i continuava sent la persona que celebrava la vida, els bons moments i les trobades. Sense excuses, vaig prendre l’aire renovador i en gaudia. Malgrat tot, mai no vaig perdre la perspectiva del L. Era el meu company i la persona que estimava per damunt de tot. No hi havia fissures en el meu cor. Aquella petita història que vivia era “un mentrestant” i agraïa joiosa l’ofrena que la vida m’oferia. Era una contrapart que em treia de sobre aquell sostre baix que m’ofegava.

Pocs dies després, ja li estava explicant tota la història al L. i ell callà. Pocs dies després de la meva confessió em va dir que em deixava. Darrerament m’havia parlat d’una noia de la seva feina que havia patit una depressió quan el seu noi l’havia deixada i semblava que li tenia força simpatia. Se n’anava amb ella.

Aquell matí va sortir de casa i ja no l’he vist mai més (sí, el dia que vam firmar l’acta del divorci: hola, hola, adéu, adéu). Les seves coses de casa les va recollir durant una absència meva que ell coneixia.

L’any 2009 als 23 anys de la nostra separació, va intentar treure’m de casa meva. En realitat, després de la separació vaig continuar vivint en el mateix pis, ja que me’l vaig arreglar i dignificar. El pis era un lloguer antic que provenia dels seus pares, amb l’avantatge d’un preu assequible. Aquest tipus de lloguer s’hereta una sola vegada: dels pares passa al fill i aquí finalitza el procés. En l’acta del divorci, ratificada pel jutge, constava que jo faria ús del pis. De totes maneres, pels motius que fossin, el L. no deuria tolerar que jo seguís vivint allí: va contactar amb els administradors del pis per tal que el lloguer, a partir de la data del contacte, el cobressin d’un compte corrent seu. Jo vaig rebre la resposta dels administradors (dirigida al seu nom, però amb la meva adreça), preguntant que qui era ell. Els administradors mai no em qüestionaren res.

L’any 2019 vaig deixar de rebre els rebuts de l’aigua al domicili. Al posar-me en contacte amb la companyia em digueren que el titular de la instal·lació havia demanat que se l’hi enviessin els rebuts per e-mail. Per comoditat meva, mai no em vaig prendre la molèstia de fer els tràmits per a canviar la titularitat de les instal·lacions del meu domicili. Ostres! La dura grapa del lladre que vigila tots els racons per fer-me sentir maleïda.

Alguns apunts de la seva personalitat i més vivències personals

Era un triomfador social i tothom el considerava, l’apreciava i buscava el seu beneplàcit. No coneixia ningú que el qüestionés. I és força conegut: el triomfador social, en la intimitat pot convertir-se en un dèspota. Així és, tants testimonis de dones maltractades que quan comentaven a les amistats el tracte que rebien per part de la parella, ningú no s’ho acabava de creure: però si és una magnífica persona, excel·lent, incapaç de fer mal…

Era un seductor. Des del primer moment que vam començar a sortir m’omplia de petits regals en forma d’escrits, poemes, alguna flor, llibres… i va durar tot el temps de la nostra relació. Segur que moltes de vosaltres quan heu llegit que es va presentar per una plaça de Menorca, sense qüestionar si a mi m’interessava o no anar-hi, heu pensat que estava clar que llavors per ell jo ja no existia. Però és que continuava apareixen per casa amb regalets i afalacs! Just dues setmanes abans de dir-me que em deixava, aparegué per casa amb uns quants llibres que havia comprat i me’ls dedicava.

El seductor pot arribar a ser extremadament fred i calculador: para el seu parany i en queda al marge, talment com un distret espectador. En canvi la víctima acostuma a creure’s tot l’engranatge i s’hi implica profundament.

La combinació de seductor i dèspota és letal: amb afalacs i manyagueries es crea l’ambient prou propici per imposar el que sigui, la contrapart ja està vençuda i s’avé a tot. I quan la comèdia està ben executada, sense barroeries, tot queda com un esdevenir plàcid, molt ben assumit i sense sobresalts. En realitat, les seves argúcies no se’m van fer clares i evidents fins bastant després que s’acabés la meva relació amb ell.

Mai no em posà la mà a sobre ni em violà. Però, tal com he comentat abans, jo res no decidia sobre la meva vida. Recordo en alguna ocasió haver-li fet la pregunta sobre què volia de mi. La seva resposta: vull que em facis companyia. No m’ho acabava de creure i em feia les meves càbales: va, en realitat el que vol és compartir la meva vida! Però el que em deia era la crua realitat, només volia la meva companyia, que fes de pura comparsa, talment una mascota! Ah el seu pla covat des dels inicis: fer que m’avingués perfectament als seus desitjos. I així m’anava despullant dels meus.

La seva personalitat absent, freda i calculadora em va esclatar com una evidència quan va decidir anar-se’n d’un dia per l’altre i mai més, ell no tingué cap detall d’humanitat respecte a mi. Vam conviure durant 7 anys que coincidiren amb un període vital de gran transcendència:  la fi de la vida universitària i l’inici de la vida laboral, curulla de responsabilitats i reptes. Però ell, on era?

El silenci imposat també és un maltractament. El silenci durant la nostra vida en comú en que no hi havia cap debat sobre temes que ens afectava als dos i, també, l’aspre silenci després de la seva partida. Està clar que es desfeien parelles al nostre voltant, però normalment la separació anava precedida d’algun tipus de posada en comú, d’entendre què havia funcionat i el que no. La decisió es prenia en conseqüència. En el meu cas es produí directament l’absència.

Sobre els dos episodis que protagonitza anys després de la separació, és que no sé com considerar-los ni com qualificar-los. Evidentment, l’objectiu final era fer-me mal, però a part de perjudicar-me, tenien algun altre sentit? Després de tant de temps? Tant de rancor podia allotjar en el seu cor? Tan malvada i indigna vaig ser?

De ben joveneta em recordo viure amb passió un somni que fou el que em dugué a la universitat. I resulta que pel camí, algú que estimava, intenta sostreure-me’l. Sí, i ara, després de tot el viscut m’ho dic amb autèntica alegria: quin bon moment aquell que ell decidí marxar! L’única llàstima és que fos ell qui prengués la decisió quan, per tot el viscut, em tocava a mi haver donat el pas. De totes maneres, a hores d’ara, tant se val! A partir d’aquell precís instant vaig tornar a ser jo mateixa, plena i capaç, amb força per un recomençar. La llibertat perduda era recuperada, aquell amor-desig, indestriable del somni, tornava a prendre el guiatge.

Quan vull viure un malson, m’imagino com seria ara jo mateixa d’haver continuat la meva vida amb ell: sí, potser amb companyia física, però amb una sensació íntima de buidor, d’insatisfacció, de mancança d’allò essencial, d’una vida dictada no meva. Pot haver-hi substituts per aquesta sensació? Possiblement no. Llavors desperto i em retrobo.

Una dedicatòria

Per ell va aquesta dedicatòria. És una poesia d’Edith Södergran que la Maria del Mar Bonet musicà i cantà. Es tracta de Nosaltres les dones que tantes vegades havien escoltat junts, sense pensar, ni remotament, que l’home allí descrit, el tenia ben bé assegut al meu costat. La lletra diu així:

Nosaltres les dones som molt a prop de la terra
preguntem als ocells què esperen de la primavera.
Acollim el pi despullat dins els nostres braços.
Cerquem en la posta de sol senyals i consells.

Vaig estimar un cop un home
ell no creia en res.
Arribà un dia gelat amb els ulls buits.
Se n’anà un dia feixuc amb l’oblit sobre el front.
Si el meu fill neix mort, és seu.

Tu cercaves una flor i vares trobar un fruit.
Cercaves una font i vares trobar un riu.

Volies una dona i trobares una persona,
i et sents desenganyat.

Com a conclusió

Ho faré en forma de consell, per si queden dubtes després d’haver llegit aquestes ratlles:

• Que ningú no ens arrabassi el somni. El somni, puntal i guia en la nostra vida que sigui sempre ben present, reformulat i en el centre del cor.
• Malfiar-se dels aduladors que amb paraules vanes volen vèncer voluntats. Pot ser difícil de detectar ja que arriben a ser molt hàbils en l’execució (mestres). De totes maneres, si ens hi fixem, sempre pot haver-hi alguna escletxa que ens obri al dubte.