Jeanette Winterson va posar-li com a títol al seu llibre de memòries Per què ser feliç quan pots ser normal? (traduït al català per Dolors Udina, editat per Periscopi). Explica que quan, d’adolescent, li va dir a la seva mare que era feliç perquè s’havia enamorat d’una noia, la mare li va respondre exactament això: per què vols ser feliç, si pots ser normal? Winterson es va criar en un ambient lgtbifòbic (com gairebé tothom), amb uns pares fanàtics religiosos i un entorn conservador, i va passar molts anys sentint-se sola al món. No només perquè li agradessin les noies, però també per això. Això seria un altre article, però si us agrada llegir i heu crescut en una casa on no hi ha llibres, aquest no us el podeu perdre.

Moltis de lis que no hem sortit “normals” havíem imaginat, quan érem criatures, una família tan anormal com nosaltres. En el meu cas concret, em sentia tan extraterrestre i alieni al que m’envoltava que m’imaginava que la meva mare era la lluna; potser també per culpa de Mecano, que en aquella època ho petava bastant fort. No se m’acudia estructura humana on pogués sentir-me còmodi i haver caigut directament de l’espai em semblava una explicació plausible a la queixa constant de la meva mare: “eres más rara que un perro verde”.

Quan van néixer els meus dos primers fills no tenia ni idea de com podia donar-los espai per créixer tan feliços com fos possible i tan anormals com volguessin, tot i que sí que sabia que era important intentar-ho

Quan van néixer els meus dos primers fills no tenia ni idea de com podia donar-los espai per créixer tan feliços com fos possible i tan anormals com volguessin, tot i que sí que sabia que era important intentar-ho. Durant la seva infantesa, en un poble petit i tancat on van patir lesbofòbia els anys que vaig conviure amb la meva companya i desconcert general quan vaig passar a tenir company, la tensió amb la quantitat d’anormalitat que era tolerable si pretenies que se’t permetés ser feliç va ser una constant. Vam crear una petita bombolla de gent bonica amb qui podíem compartir moments de bosc, gorgs, passejades, tardes de joc. Però vaig trobar-me increïblement soli i sense eines a l’hora de mostrar als meus fills que podien endur-se fora la llibertat que tenien a casa. De fet, vaig fracassar estrepitosament precisament per la por que en realitat no poguessin endur-se fora aquella llibertat sense patir per la seva integritat física.

Hi havia un contrast enorme entre l’espai que tenien a casa per vestir-se i expressar-se com volguessin, i el control social estricte al carrer en general i a l’escola en concret. Vivíem una doble vida massa semblant als armaris que ens hauria agradat cremar: a casa i al nostre entorn a la ciutat podíem assajar qui érem, podíem transformar-nos, podíem dubtar. Al poble, en canvi, el marge de “raresa” permès era tan estret que costava respirar. Vam acabar sent bastant anormals, a vistes dels veïns, i no tan felicis com podríem haver sigut si haguéssim sigut qui érem. Just quan els nens arribaven a l’adolescència, vam migrar cap a la ciutat.

No desapareix mai del tot, visquis on visquis, el difícil equilibri entre felicitat i normalitat. Negociem constantment, a molts nivells, fins a quin punt mostrar-nos si volem que ens acceptin. Però hi ha nivells i nivells de pressió social, i és cert que hi ha espais més amables i d’altres de més repressors.

El cas és que, vint anys després d’iniciar l’aventura de criar persones, quan la primera tongada ja és major d’edat, m’hi he tornat a posar. Amb tota l’experiència acumulada i excepcionalment ben acompanyadi, aquest cop, no només perquè amb el pare de la criatura compartim ganes i camí i complicitat, sinó perquè la família s’ha fet gran i la personeta arriba a una casa on té dos germans grans per prestar-li braços i experiència, i una bombolla molt més gran i més sòlida que la que tenia llavors. Al nostre voltant no paren de néixer criatures de mares, pares, mapes i xares que tenen ganes de desmuntar els armaris per fer-ne una barca o un avió, o potser una carreta, per anar a poc a poc.

Potser és aquest sentir-nos ben acompanyadis el que ens va donar la força de dir que sí, que endavant. Que actuarem tal com pensem: no li imposarem un gènere binari. Si ni el seu pare ni jo estem còmodes a la casella on ens posa la gent quan ens veu (o a la casella on ens posem nosaltres, fent servir ell el masculí i jo el no-binari per autoanomenar-nos), per què havíem de ficar-hi la personeta que estava en camí?

Quan vam acordar que li assignaríem “gènere no-binari” i li parlaríem amb terminacions neutres, ens vam treure un pes de sobre. No ens sentíem còmodis pensant que ens tocaria criar “un nen” o “una nena”. Jo havia criat dos fills assignant-los un gènere concret quan van néixer, amb la il·lusió que el gènere no importa i que tindrien l’oportunitat de ser qui fossin. I, evidentment, no. Quan respons de la manera esperada la pregunta “és nen o nena?” ja has caigut a la trampa: és igual quant d’espai li vulguis fer a la persona, rep tot el pes del que s’espera que faci (i el que té prohibit fer) segons el gènere que se li ha imposat. Si la pregunta queda irresolta (no ho sabem), o resolta d’una manera inesperada (de moment és una persona de gènere no-binari), on queda el pes del mandat de gènere? Com s’imposa el mandat de gènere a una persona que no saps on situar? El que vindrà a continuació et sorprendrà.

En la tensió entre acceptació i llibertat, hem apostat clarament per la llibertat. Encara dubto, en algun moment, si no és posar-li una pressió enorme a la criatura.

Tenim un entorn meravellós i la majoria de gent amb qui tractem habitualment intenta no imposar-li un gènere binari. N’hi ha que alternen el masculí i el femení, n’hi ha que assagen la terminació en -i, n’hi ha que intenten evitar els adjectius que no siguin invariables. Tothom fa el que pot i ho agraïm; és claríssimament un acte d’amor i de respecte per nosaltres i per la criatura, perquè moltes de les persones que han decidit esforçar-s’hi potser no estan d’acord amb la nostra decisió, o fins i tot no l’entenen. Però l’accepten, de la mateixa manera que nosaltres acceptem que tinguin un fill o una filla, i tractem aquestes personetes en femení o en masculí, segons se’ns demani.

Ara bé, quan t’allunyes del cercle proper i interacciones amb altra gent, la història canvia. Sense la força de l’amor per ajudar a vèncer els prejudicis, la majoria de gent amb qui ensopeguem pel carrer o amb qui interactuem esporàdicament acaba caient en una assignació de gènere més o menys aleatòria.

—És nen o nena?
—Doncs no ho sé.
—Fa cara de nen, eh? És un nen, segur!

—És nen o nena?
—Encara no parla, no ens ho ha dit.
—És una nena, oi? Ai, quina nena tan maca!

—És nen o nena?
—És una persona de gènere no-binari, de moment.
—Ai, no porta arracades, és un nen! Que espavilat que està!

Ara que és estiu i no va sempre amagadi a la motxilla de portament, se li veu la roba. Com que a casa som bastant amants del butch, per defecte la gent li assigna gènere masculí. Els dies que intentem compensar i li posem un vestit o una samarreta amb més brilli-brilli del compte, la gent li assigna gènere femení. En general, no els agrada que una presumpta nena no porti arracades, perquè això és “posar-ho més difícil”. Les no-arracades guanyen per sobre de l’animal print, a menys que l’animal print sigui una faldilla. La faldilla sempre guanya per sobre de tot. Els nens no porten faldilles, punt.

No ens incomoda la idea que lis desconegudis li assignin un gènere de manera més o menys arbitrària. Oferir-li roba de tota mena no és només una manera de deixar que descobreixi quina li agrada més o amb quina se sent millor; també és donar-li l’oportunitat d’experimentar la gran diferència de tracte que reps en funció del gènere que et col·loquen. Si uns dies li imposen un mandat de gènere i uns altres dies un altre, podrà descobrir quines són les seves preferències, talents i habilitats, més enllà dels mandats de gènere?

No serà “el bitxo raro”: viu en un món de bitxos raros i estem disposadis a fer-ho més fàcil per a la pròxima generació.

Tot això que estem fent és altament anormal, ho sabem. En la tensió entre acceptació i llibertat, hem apostat clarament per la llibertat. Encara dubto, en algun moment, si no és posar-li una pressió enorme a la criatura. Però llavors, penso: no seria una pressió igualment enorme, imposar-li un gènere? Carregar-la amb tot el pes del mandat de gènere des del naixement, no seria injust i asfixiant? No ho ha sigut per a tothom de casa? El mandat de gènere li caurà al damunt més endavant, quan decideixi presentar-se al món d’una manera determinada, segons com es llegeixi el seu gènere socialment. Però per a això encara falta temps, tenim uns mesos (uns anys?) de marge.

A més, anem una mica més enllà. Abans parlava de les eines i l’acompanyament que no vaig tenir fa vint anys, i que sento que ara sí que tinc. I això és essencial per desfer la tensió entre acceptació i llibertat: resulta que viu en un entorn en què l’acceptació no depèn del fet que sigui “normal”. Ens relacionem amb famílies atípiques, algunes de les quals tampoc no han imposat un gènere binari en néixer a les seves criatures. Tenim tota una colla de cosinis de la seva edat que no només no trobaran estrany que sigui “neni”: ellis també ho són. No serà “el bitxo raro”: viu en un món de bitxos raros i estem disposadis a fer-ho més fàcil per a la pròxima generació.

Potser a l’escola serà difícil mantenir aquesta bombolla? Lluitarem per transformar-la. Potser trobarà gent intransigent, a la vida? A mi em van criar imposant-me un gènere en néixer i això no me l’ha estalviat, la gent intransigent. Potser ens estem equivocant? Hi ha una cosa segura: quan ens digui que és feliç, ens n’alegrarem. No li exigirem normalitat, no deixarem que cregui que és l’única persona al món que sent el que sigui que sent. No mirarà la lluna i pensarà si no ha caigut d’allà, perquè a casa seva ningú l’entén. Fins i tot si ens sortís cishetero ens l’estimaríem igual (aquí hi va l’emoticona de picar l’ullet, que quedi clara la ironia).

Això nostre no és un exercici d’ingenuïtat: sabem que trobarà dificultats. Però estem creant el món on volem viure, i li oferim una bombolla on viure, ser, equivocar-se, experimentar. L’espai més segur que pot tenir algú, un espai d’amor i respecte que, a canvi, només demana el mateix: amor i respecte. I ens sembla que és un gran regal.

Aquest article es va publicar també al número 9 de Pikara en paper. Pots comprar-lo a la nostra botiga online.