La taca seca de flux, concentrada al centre de les meves calces abaixades a mitja cama, em rescata de la dissociació. És marronosa, generosa i deslluïda. Una taca perenne que no és meva, que es va adherir ja fa anys al teixit i a la meva vida, i que no marxaria ni que li prengués foc a la peça. Tampoc podria prendre-li foc, ni a aquestes calces ni a res que tingués a veure amb tu. De fet, passo el dia envoltada de coses que van ser teves, com aquestes calces, i suposo que és això el que m’ha dissuadit d’incendiar la casa on teletreballo i on visc, que no sé quina de les dues coses és més insuportable.

M’estimes. M’ho dius de tant en tant. Jo també t’estimo. T’ho dic una mica més sovint que tu. T’estimo. Amb totes les meves forces, t’estimo. Però alhora, tot i que això t’ho dic cada cop menys, odio que decidissis marxar així. Si hi ha res pitjor que sentir-se sola, és sentir-se abandonada. Encara sento la teva decisió sobtada de marxar com una punyalada, no de traïció, més aviat de desesperació, una ganivetada reactiva i injusta a l’estómac que no cicatritza perquè no trobo a qui inculpar.

Em poso dempeus i desbloquejo el mòbil, encara amb les calces a mig camí entre el terra i el foc. Gairebé oblido tirar de la cadena; els antidepressius i TikTok m’han fregit el cervell. Començo a rentar-me les dents amb la mà lliure mentre ignoro un vídeo en anglès que es repeteix en bucle. Provo de fixar la mirada a la part inferior del mirall, però em molesten les gotetes de pasta. Encara ignoro quin dels meus dos companys de pis és el porc que esquitxa tant quan es renta les dents. Segueixo centrant la vista en aquesta porció de vidre, que em retorna el reflex d’aquestes calces teves, d’un color blanc apagat, que ara porto jo però que una vegada van formar part d’un nosaltres. Escupo, m’esbandeixo i em pregunto quina part de mi hi ha en elles. Si fins i tot hi posa la teva inicial al darrere, a la part interna de la banda. Al principi de viure juntes, quan recollia la roba estesa, sempre em confonia i guardava les teves al meu calaix. Les vas marcar per no quedar-te sense roba interior, però al final me les vaig quedar jo perquè a tu t’anaven grans. Sento que et vaig fer aprimar a base de disgustos involuntaris, i tu mai et vas parar a recriminar-me’n cap.

Tanmateix, de sobte, ara ja no hi ets. Per què recriminar-me res si podies marxar, tan elegant sempre tu, i alhora segueixes aquí, a les meves calces, evidenciant fins a quin punt s’ha desconfigurat la meva noció del jo. No sé si va ser quan ho vam deixar, o quan vàrem començar, potser abans fins i tot de conèixer-nos?, que em vaig perdre. El calaix de les meves calces, igual que la meva vida, segueix sent meu, però el que hi ha dins ja no sé a qui pertany.

Passo ràpid del lavabo a l’habitació, caminant de puntetes sobre el vell terra de granit del menjador per no cridar l’atenció de ningú. Redirigeixo els meus pensaments al present: em nego a reduir el nostre a un relat de pura nostàlgia sobre un amor que encara batega avui. Vas marxar, sí, això és innegable. Et vas convèncer d’aquelles milongues del contacte zero, que ens van durar una setmana però que et van servir com a impuls, quan ho vam deixar, per mudar-te lluny de mi. Per abandonar aquest llit que mai vas voler anomenar “de matrimoni”. Per deixar-me reclosa en aquesta presó de videotrucades laborals i de discussions entre una hetero moderna i el seu nòvio ludòpata a l’altre costat del menjador. Però no em fa mal no veure’ns, ni veure’ns, ni tan sols em fa mal creuar-me amb tu a totes les apps de lligar on assegures que busques «conèixer gent i viure noves experiències». Si sabessis que t’he donat like a totes em moriria de vergonya, però mai ho saps perquè tu mai em dones like de tornada. Que jo tampoc et faria like, amb aquesta avorridíssima descripció de merda que has posat (només faltava el «m’agrada la música, viatjar i sóc amiga dels meus amics»). Si és que no ens hauríem conegut mai. Ho preferiria? No. Bé, a estones, però no t’ho reconeixeré mai.

El que sí que em fa mal és que et torno a fer like perquè i si. I si t’equivoques i fas lliscar el teu dit cap a l’altre costat? I si el llisques cap al Sí? I si tornes a fer lliscar la teva mà esquerra —sempre era la teva mà esquerra— pel meu ventre, solcant els meus plecs com si fossin les gepes d’un camell? I si en mirar-me em veus? I veus que soc una camella transitant el desert, emmagatzemant a les meves gepes el greix que reservo per quan arribis, perquè puguis lliscar-te sota les meves calces que són les teves calces i trobis l’aigua al final i em beguis tota perquè tota aquesta aigua és teva, en veritat.

No et jutjo, vas decidir deixar de mirar en veure’m i ho entenc. No et puc fer responsable del meu desig, ni tan sols del teu, que reprimeixes allà dins. Els noto a tots dos com em supliquen que t’alliberi de les teves pròpies urpes, de les teves pors, de les teves convencions prefabricades sobre el que és l’amistat pura. És que no podem seguir sent amigues sense negar-li la mirada al desig? Jo crec que sí, però accepto també aquesta decisió teva, una altra de tantes que m’impliquen i sobre les que no tinc ni veu, ni vot.
L’únic que tinc des de fa temps és tota la fam del món aquí dins.
I aquestes calces teves.

Fes clic aquí per seguir el projecte i llegir els relats següents