Una gran ombra en forma de guitarra elèctrica gegant està suspesa entre Vilaseca i Salou, a 13 kilòmetres de distància de la ciutat de Tarragona. Es tracta del Hard Rock, un conglomerat d’empreses turístiques que busca construir ací el casino més gran d’Europa.

El perfil de l’edifici -de fins a 90 metres d’alçada- podria cridar l’atenció des de lluny, però aquesta mena d’infraestructures no són estranyes en la zona. Salou alberga el gegantí parc d’atraccions de Port Aventura, i se situa en la Costa Daurada, esquitxada de grans centres turístics com Cambrils, carregats d’hotels de diverses plantes i resorts amb piscines. La terminal de creuers del port de Tarragona i l’estació de trens d’alta velocitat de la ciutat completen el paquet, garantint així l’arribada de turistes.

En aquest context, Hard Rock, una franquícia propietat dels indígenes seminolas de Florida (Estats Units), planeja construir un dels casinos més grans del món i el major d’Europa. El projecte es presenta com una entrada d’inversions de capital estranger i com una manera de diversificar el perfil dels turistes de la zona, atraient un públic més internacional.

“En el Camp de Tarragona hi ha una manca de llocs de feina que és constant, perquè la instal·lació de projectes (turístics, industrials) ha fet fora a la gent dels seus pobles i ha provocat l’abandonament massiu dels camps”

En la pràctica, en canvi, organitzacions locals com la plataforma Aturem Hard Rock denuncien que la seva construcció suposa un enorme impacte ambiental. Entre altres danys, citen l’elevat consum d’aigua i d’energia que provocaria en un territori afectat per la sequera agreujada pel canvi climàtic, així com la pressió exerceix sobre una zona intensament explotada pel turisme. I tot i que es promou com una font de treball local, les organitzacions qüestionen també la mena d’ocupacions que ofereix.

“En el sector turístic, el treball està feminitzat i precaritzat, i són les dones migrades les que es dediquen a les feines de neteja més precàries. La bretxa salarial en aquest sector és molt més gran. I en el Camp de Tarragona hi ha una manca de llocs de feina que és constant, perquè la instal·lació de projectes (turístics, industrials) ha fet fora a la gent dels seus pobles i ha provocat l’abandonament massiu dels camps”, explica Anna Recasens, integrant de la plataforma Aturem Hard Rock.

Cartell d’una manifestació ciutadana contra el Hard Rock

L’abast del projecte és tan gran que el debat sobre si es pot donar llum verda o no a la instal·lació del macrocasino es va ficar en la negociació dels pressupostos generals de Catalunya durant el Govern de Pere Aragonès, forçant la convocatòria d’eleccions anticipades per la manca d’acord i, més recentment, ha estat present en els pactes d’investidura de Salvador Illa com a president autonòmic.

L’any 2014 el govern autonòmic va aprovar una rebaixa fiscal que permetia a Hard Rock tributar només un 10% dels ingressos provinents del joc, en comptes del 55% previst a la legislació. Si s’elimina aquest benefici fiscal, que és el que demanen partits oposats al projecte com Comuns o la CUP, es pensa que l’empresa es podria retirar.

Així i tot, per a Recasens la defensa del territori del Camp de Tarragona va més enllà de l’oposició al Hard Rock i trascendeix els límits locals. “Encara que el projecte del Hard Rock mori, la nostra feina continua”, assegura. En aquesta línia, diversos col·lectius locals s’han aliat per oposar-se als creuers, defensar la conca i el Delta de l’Ebre o reclamar el dret a l’habitatge, amb un discurs anticapitalista i ecologista que qüestiona tot el model de desenvolupament que es planteja a la zona, i que abasta altres infraestructures, cm el complex petroquímic de Repsol.

Repsol, BASF o Dow Chemical: aire brut i rentada de cara

Pudors, fumarades, contaminació lumínica, sorolls, explosions i flamarades. Respirar un aire que no saps què conté. I restar en silenci, perquè t’han dit que la supervivència de les teves veïnes depèn que el complex petroquímic més gran d’Europa, on operen prop d’una trentena d’empreses, continuï funcionant.

“Un dels majors impactes d’aquests gasos recau sobre les persones treballadores, que són les que acaben desenvolupant malalties professionals vinculades a l’exposició perllongada a determinats químics”

Aquest és el panorama amb el qual conviuen des de fa dècades les poblacions de l’àrea que es troba a prop del parc industrial que Repsol, BASF i Dow Chemical, entre altres empreses, van instal·lar entre finals dels anys 60 i mitjans dels 70 al costat de La Pobla de Mafumet, a uns 12 kilòmetres de Tarragona. La greu contaminació a la qual s’exposen els pobles de la zona és la principal denúncia que sostenen entitats com Cel Net, que des de fa 20 anys lluita perquè el govern autonòmic controli les emissions de gasos tòxics de la planta.

Entre aquests gasos es troben l’òxid d’etilè, el butadiè o el benzè, substàncies contaminants que tenen múltiples efectes sobre la salut de les persones, el medi ambient i el territori.

“Un dels majors impactes d’aquests gasos recau sobre les persones treballadores, que són les que acaben desenvolupant malalties professionals vinculades a l’exposició perllongada a determinats químics”, explica Júlia Granell, activista ecofeminista i integrant de Cel Net.

Entre els danys per la salut, s’observa un augment dels casos de càncer i efectes nocius sobre la salut reproductiva. Tot i que manca un estudi epidemiològic d’aquests impactes a la zona que envolta el complex petroquímic a Tarragona, dades de l’Organització Mundial de la Salut relacionen l’exposició a benzè i butadiè amb casos de malformacions fetals.

La contaminació de rius i aqüífers pels vessaments industrials, la contaminació lumínica i sonora en diferents moments del dia i una gestió inadequada dels residus són altres dels impactes del complex petroquímic, que comporten una pèrdua de la biodiversitat en una zona que sempre ha estat eminentment agrícola.

Malgrat aquests impactes, l’activitat del complex no ha provocat una gran oposició entre els pobles veïns. Granell explica que les empreses han desenvolupat una intensa campanya de rentada d’imatge: han patrocinat festes locals; han establert convenis amb instituts, universitats, mitjans de comunicació i fins i tot amb el Col·legi de Periodistes de Tarragona; i fins i tot han impulsat activitats de reforestació de la riba del riu Francolí, pròxim a les instal·lacions.

“Els beneficis que produeixen les empreses a costa del benestar de la població i del territori no repercuteixen directament en els pobles en els quals s’instal·len”

“Al principi hi va haver una nul·la mobilització social”, diu Granell. “En una zona agrícola, semblava que el benefici econòmic justificava qualsevol impacte ambiental que la indústria petroquímica pogués tenir. En totes les famílies hi havia algú que treballava al complex, o que tenia perspectiva de fer-ho, així que l’estratègia de les empreses es va basar molt a instaurar el silenci”, afirma.

Així i tot, en els últims anys el treball d’entitats ecologistes, unit als informes sobre contaminació que han emès les universitats han fet canviar l’opinió pública, i els últims episodis de flamarades produïdes per la combustió de gasos en la planta han tingut ressò en mitjans de comunicació.

Per a Júlia Granell, l’exemple de Repsol, BASF i altres petroquímiques en La Pobla de Mafumet serveix per visibilitzar de manera clara el conflicte capital-vida en la zona. “Hi ha un pressupost de més de 14 milions d’euros per un poble de menys de quatre mil habitants, però això no significa millors condicions de vida. Els beneficis que produeixen les empreses a costa del benestar de la població i del territori no repercuteixen directament en els pobles en els quals s’instal·len”, assegura. De fet, la Pobla de Mafumet és el sisè poble més pobre de Catalunya segons la renda familiar, tal com recull l’Institut d’Estadística català (Idescat).

Tarragona, una zona de sacrifici

Tant Anna Recasens des d’Aturem Hard Rock, com Júlia Granell des de Cel Net coincideixen a assenyalar que l’àrea del Camp de Tarragona, que ocupa diferents comarques pròximes a la capital de província, ha esdevingut una zona de sacrifici al servei del capitalisme extractiu.

Cap als anys 70. el model de desenvolupament franquista va decidir ampliar les infraestructures portuàries en aquesta zona, que era principalment agrícola, per desenvolupar la indústria i el turisme. En l’actualitat, el Camp de Tarragona es continua percebent com un escenari en el qual situar aeroports, centrals nuclears com la de Vandellós i projectes de transport com el Corredor Mediterrani o d’energies renovables com els parcs eòlics o l’anomenada vall de l’hidrògen verd.

“Una zona de sacrifici és un lloc en el qual hi ha una situació d’extractivisme especialment intensiva que implica un espoli dels recursos i impactes ambientals i socials, ja que provoca desplaçament de les poblacions, o que les persones no es puguin beneficiar dels recursos del propi territori. La zona de sacrifici es contraposa a les zones de privilegi, en les quals l’accés a béns i serveis està per sobre del nivell de suficiència, i el nivell de consum és elevat”, defineix Blanca Bayas, investigadora de l’organització catalana Observatori del Deute en la Globalització (ODG).

Bayas és coautora, junt amb la també investigadora Júlia Martí Comas, de la recerca ‘Lluites feministes en defensa de la vida i del territori’, impulsada per ‘ODG i per l’organització de cooperació internacional Suds. El documenta posa en diàleg la situació de Tarragona o la de la comarca de la Cerdanya al Pirineu català, amb els extractivismes que denuncien defensores del territori a Hondures i Guatemala.

La violència amb la qual s’imposen els projectes extractius és major als països del sud global, en els quals resistir als projectes pot implicar amenaces, persecució i assassinats

Així, la recerca inclou les experiències de Júlia Granell al Camp de Tarragona; d’Helena Guillén a la Cerdanya, una zona que enfronta els impactes de la turistificació; de Yessica Trinidad a les comunitats garífunes d’Hondures que resisteixen la privatització dels seus territoris per al turisme; i de Maria Cristina Bernabé a la comunitat de Santa Cruz de Barillas a Guatemala, que va resistir a la instal·lació d’un projecte hidroelèctric impulsat per una empresa espanyola.

Bayas exposa que, encara que els impactes en uns i altres territoris són diferenciats, en tots quatre contextos es reprodueixen les mateixes lògiques capitalistes, patriarcals, racistes i colonials que sostenen la reproducció del capital i no la reproducció de les vides.

“Les estructures extractives concentren els beneficis en les grans empreses, en connivència amb la part pública, amb l’estat. Així, es prioritzen les privatitzacions o les col·laboracions públic-privades (entre empreses i administracions estatals) i no es garanteixen les vides, ni les humanes ni les dels ecosistemes”, expressa.

Entre les diferències que s’aprecien en els diferents contextos, tant Bayas des de l’ODG com Ester Pérez Berenguer des de l’organització Suds assenyalen que la violència amb la qual s’imposen els projectes extractius és major als països del sud global, en els quals resistir als projectes pot implicar amenaces, persecució i assassinats.

Ub home passeja amb un gos davant de la fàbrica petroquímica BASF contigua a IQUOXE al poble de la Canonja. / Foto: Àngel Monlleó.

També observen que als contextos de Guatemala i Hondures el grau de complicitat del poder públic amb les empreses és tan gran que arriben fins i tot a imposar l’estat de setge i mobilitzar l’exèrcit per defensar els interessos corporatius, la qual cosa garanteix també la impunitat de les empreses en el cas que vulnerin drets humans. A més, els possibles vincles d’aquestes empreses amb la militarització dels territoris o amb el crim organitzat agreugen encara més aquestes violències.

Bayas assenyala també que la instal·lació dels megaprojectes implica un procés de repatriacalització dels territoris. “Les empreses arriben amb propostes laborals molt masculinitzades, en les quals els rols de gènere es veuen reforçats, especialment els rols reproductius a les llars, que acaben descansant sobre les dones. Per les companyes del sud global, aquesta situació implica tensió amb els companys homes, especialment si entren en el lideratge de les lluites pel territori, la qual cosa fa augmentar la violència contra elles”, explica.

La recerca conclou apuntant diferents alternatives que els diversos contextos presenten per la defensa dels territoris, i que inclouen accions com la resistència activa, l’organització i la mobilització política, la denúncia i la sensibilització sobre les conseqüències dels extractivismes, la incidència política amb les administracions; o les iniciatives comunitàries per impulsar la memòria sobre el territori o la defensa del cos-territori en la visió de les feministes comunitàries de Guatemala. Mirades diverses i aprenentatges des del nord i des del sud per recuperar la sobirania sobre els territoris sacrificats al capital.