L’artivista Patricia Carmona (Granollers, 1982), també coneguda com a Nodual, inicia la seva vida com a esportista, en concret practica la gimnàstica artística, arribant a competir en l’àmbit estatal. Als 18 anys pateix una caiguda durant un entrenament que li produeix una lesió medul·lar cervical.
Aquest fet canvia la seva trajectòria vital: en un inici tracta de recuperar al màxim possible la “normalitat” i “l’autonomia” fent tot el que se suposa que ha de fer, amb l’objectiu de ser acceptada i reconeguda. Però posteriorment sent la necessitat d’endinsar-se en un procés de qüestionament de l’anterior i en particular, d’explorar les possibilitats dels cossos amb diversitats funcionals, i molt especialment, el desig, el plaer i la sexualitat.

En aquest camí la Patricia Carmona ha recorregut a múltiples disciplines: des de la dansa (per exemple és la fundadora de Liant la Troca junt amb el coreògraf Jordi Cortés, col·lectiu de dansa integrada pioner a Catalunya), a la performance, al shibari, a l’art en general… També du a terme una important tasca divulgadora i sensibilitzadora des de la formació, les xerrades, tallers, etc.

Actualment és una de les persones vinculades amb l’exposició fotogràfica participativa Metàfora project, on a través de l’escenificació de diferents fantasies eròtiques es posen al centre la capacitat per al desig i el plaer des de i cap als cossos amb diversitat funcional. Pot visitar-se fins al 10 de gener de 2025 al centre TPK d’art i pensament contemporani a L’Hospitalet de Llobregat. També es podrà veure a partir del març al Centre LGTBI de Barcelona.

Quin impacte té l’accident i posterior diagnòstic en la teva vida, més enllà de la diversitat funcional en si mateixa?

És un impacte total en totes les àrees de la meva vida. Quan tens divuit anys, comences a volar, penses que ja ets gran. Em trobo que al principi no tinc molta mobilitat dels braços, però vaig recuperant… és un procés de sis anys fins a arribar a poder fer transferències, vestir-me per mi mateixa… Necessites una tercera persona per fer el teu dia a dia. Hi ha una pèrdua de tot. D’identitat perquè et vesteixen d’una altra manera. D’intimitat perquè tothom entra a l’habitació on estàs, necessites ajuda i tothom et veu lluny.

“Com socialment no ets una persona desitjable, i així t’ho fan saber constantment, quan arriba una oportunitat no estàs com per llençar coets i posar-te a dir que vols això o no vols allò”

De continuar estudiant i d’amics també, perquè la gent no està preparada per afrontar una cosa així. L’accident va sortir a premsa amb un enfocament sensacionalista, i clar, feia mal. Hi havia moltes persones que estaven a classe amb mi i quan em veien al carrer en cadira de rodes, travessaven per evitar-me. Són situacions doloroses per una persona de divuit anys. Al final les amigues quedaven amb tu a la tarda a fer el cafè, però després no eres l’amiga per anar de festa o per anar a viatjar. Implica perdre també la teva joventut del que toca fer en aquell moment. El tema també del gènere, de lligar o d’agradar, d’identitat. De com et tracten amb condescendència i les mirades, tot això. Sobtadament, malgrat que tu ets la mateixa persona (tu no sents que hagis canviat res) ha canviat tot. Ets una altra persona, no et reconeixes i no saps molt bé com col·locar-te.

En relació amb tot l’anterior, sents que el qüestionament de la norma capacitista des de la diversitat funcional també influeix en el qüestionament d’altres normativitats estructurals, com per posar alguns exemples, la normativitat de gènere o la cisheteronorma? Creus que has dut a terme un procés de reapropiació del teu cos i la teva vida?

Als inicis vaig fer una mica el que vaig poder. Per exemple en el terreny de la sexualitat, tenia experiències que no eren gratificants, sempre eren amb nois, intentar agradar. La meva vivència ha sigut com a dona, crec que com moltes altres, això implica sentir-te submisa o que no pots dir que no. Amb l’agreujant de què com socialment no ets una persona desitjable, i així t’ho fan saber constantment, quan arriba una oportunitat no estàs com per llençar coets i posar-te a dir que vols això o no vols allò. Tampoc coneixia el meu cos, no havia tingut possibilitat de tenir assistència sexual o altres eines com per descobrir-me a mi mateixa, tampoc sabia el que m’agradava o no, o què podia o què no.

“La dansa m’ha permès veure altres persones amb el mateix moviment que el meu, veure aquesta bellesa, i per tant, veure que els meus moviments també poden ser bells, dintre de la diversitat”

L’agreujant de la diversitat funcional encara et posa en risc de més violència perquè depens totalment de l’altra persona: si fas alguna cosa i esteu a soles, anar al bany o vestir-te et posa en un lloc de vulnerabilitat molt gran i de no poder decidir el que vols. Amb la càrrega estructural de que penses que això és normal, que és així.

Parteixes de que no ets una dona per a la resta: no serveixes, no pots cuidar, fer les coses de la casa. Intentes col·locar-te en aquest lloc perquè és l’únic que coneixes, malgrat que no et dóna plaer ni sents que et porta enlloc, ho continues intentant. L’únic sentit era ser com qualsevol persona de la mateixa edat, el premi de que algú et desitjava. Això em porta a qüestionar com ser una dona més enllà d’aquest estereotip i a qüestionar els desitjos cap a altres identitats.
Una altra cosa és el qüestionament de l’autopercepció de la bellesa. Per exemple, les meves mans eren una de les coses que ballant no m’agradaven gens o l’autopercepció de que no ets harmònica. Això ha sigut un altre procés també. La dansa en aquest sentit ha sigut clau, m’ha permès veure altres persones amb el mateix moviment que el meu, veure aquesta bellesa, i per tant, veure que els meus moviments també poden ser bells, dintre de la diversitat.

Com arribes al postporno? I, vinculat amb això, podries explicar-nos en què va consistir el projecte Nexos?

Arribo al postporno a partir del documental Yes, we fuck!, en el que molts companys que venien de la dansa participaven. Volia anar, però no vivia a Barcelona i em va fer por i vergonya. Després els companys em van explicar que s’ho havien passat molt bé, estaven contents del que havien descobert amb Urko i La Majo, del col·lectiu Post-op. Em vaig dir a mi mateixa que a la següent m’apuntava. Després del documental van proposar fer un curt eròtic postporno i em vaig llançar. Jo sempre vaig de 0 a 100.

Al posar-me en primera persona després em vaig acollonir. Pensava “on m’he ficat?”. Urko em va fer un coaching explicant-me perquè fèiem això i em va quedar gravat a foc. Ho fem perquè altres persones tinguin representació i així sigui més fàcil tenir referents. Crec que encara lluito pel mateix, per crear altres possibilitats i mons possibles.

“Hem actuat a Mercat de les Flors o al Teatre Nacional de Catalunya, llocs on mai havien actuat persones amb diversitat funcional, el qual va provocar que haguessin d’adaptar les instal·lacions”

Aquesta experiència va suposar un abans i un després, per exemple amb relació al gènere i la diversitat funcional. Parlàvem de com des de la perspectiva de la diversitat funcional reclamàvem lavabos adaptats separats per dones i homes, ja que a causa del capacitisme no se’ns veu com a éssers sexuats, mentre que la gent trans ens recordava que era molt guai la llibertat de no tenir gènere. Podíem qüestionar les nostres mirades. Cada reivindicació tenia la seva raó de ser, però ens va semblar que unint-nos com a col·lectius ens podíem donar suport i retroalimentar-nos de maneres molt potents.

A partir d’aquí vaig sentir un gran alliberament respecte de la idea de dona que has de perpetuar. Arribar a la conclusió de que donat que això és una fantasia podem deconstruir-ho.

Voldria preguntar-te sobre alguna performance o espectacle en el qual hagis participat que hagi significat quelcom especial i per què.

Penso en la primera actuació amb Liant la troca. Érem sis persones i vam actuar al carrer, a la plaça de Granollers, davant l’església, mentre passava molta gent. Va ser possible gràcies a un procés de creixement molt potent que em va permetre trencar la mirada interna de llàstima. Posar-me davant de persones per a les que no valc, per a les que el meu cos és erroni i per a les que la meva vida val menys perquè “he acabat en una cadira de rodes”.

Va ser molt terapèutic, encara que no voldria caure en l’enfocament capacitista de que qualsevol cosa que una persona amb diversitat funcional faci, ja sigui dansa, natació, el que sigui, és terapèutic. Tot el que et permet treballar i transformar les emocions i en particular l’art, és terapèutic, per tothom.

També ha passat que hem actuat a Mercat de les Flors o al Teatre Nacional de Catalunya, llocs on mai havien actuat persones amb diversitat funcional, el qual va provocar que haguessin d’adaptar les instal·lacions. Estava previst que poguéssim assistir al teatre com a espectadores, però no com a artistes.
Començo amb Liant la troca i més endavant també començo amb el tema de la performance. Conec el Shibari, en el que habitualment qui fa de model sempre són dones amb cossos normatius. Trobo quelcom molt potent mostrar-me en un altre aspecte més eròtic.

També voldria esmentar aquells espectacles que no he fet, que he rebutjat com a reivindicació. És molt difícil sortir dels circuits tancats i en certa manera obsolets de la dansa. Perquè et consideren una voluntària i no et paguen. O perquè no tenen en compte si tens assistència personal o no es prenen seriosament la qüestió d’adaptar l’espai tant per a nosaltres com per a les persones que assisteixen a l’espectacle.

L’any 2023, des de Sida Estudi promous el projecte “El teu cos, el teu camp de plaer”, que va guanyar del premi 8M Maria Aurèlia Capmany de l’Ajuntament de Barcelona, en el qual es qüestionen els estereotips sobre la sexualitat de les dones amb diversitat funcional. En què ha consistit i què ha representat per a tu aquest projecte?

Tenint en compte la meva trajectòria tractant de descobrir altres imaginaris sexuals i generar obertures respecte de les diferents identitats, orientacions i maneres de viure, m’adono que moltes persones amb diversitat funcional, malgrat estar en un altre lloc respecte de les identitats home-dona, segueixen en un paradigma cishetero normatiu.

Primer vaig fer una prova a Ca la Dona fent vuit sessions de tallers no-mixtes, sentint-me una impostora ja que jo no he estudiat educació sexual, però volia transmetre el que havia après en aquest temps. Va funcionar molt bé, em vaig adonar de que faltaven recursos. Vaig apropar-me a Sida Studi on ho van rebre super bé i em van proposar presentar-nos al premi.

Actualment participes del Metàfora project. D’on sorgeix la proposta?

La proposta en relació amb el premi incloïa els tallers, als que vam afegir una campanya audiovisual i una exposició fotogràfica, aquesta última és Metàfora project. La idea era dirigir-nos al propi col·lectiu però també a la societat, canviar els imaginaris. Jo puc apoderar-me molt, però si després surto al carrer i la gent no ha canviat, continuaré rebent violència.

La sexualitat té a veure amb una estratègia política: qüestiona la infantilització cap a les persones amb diversitat funcional. Una persona amb una diversitat de la parla o cognitiva continua essent una persona, no se l’ha d’infantilitzar. A més, parlar des de la sexualitat i el plaer és divertit.

“L’assistència sexual és una figura per a garantir que tinguis accés al teu propi cos i a la teva autoeròtica. Té a veure amb l’acompanyament per tenir sexe amb altres persones i per tant amb la prevenció de violències”

Quin ha estat el procés per a dur a terme el projecte? Com construïu les escenes i fantasies des del consentiment i la comoditat de totes les parts implicades?

És important remarcar que el projecte el lideren persones amb diversitat funcional: “Nada de nosotres sin nosotres”. A més, les persones participants del Metàfora project han format part de la iniciativa des del principi, un procés de dos anys. La campanya visual ha estat un procés participatiu on cadascú ha decidit com vol representar les seves fantasies sexuals o eròtiques, com presentar la seva història. Cada persona amb les seves maneres i els seus processos vitals per arribar fins aquí i atrevir-se a posar el cos. Hem pogut escollir sense que ningú ens digués “fas això o fas allò”.

Hi ha certs sectors (incloent-hi alguns que s’auto emmarquen en el feminisme) que argumenten que no existeix un dret al plaer i en particular s’oposen a la figura de l’assistència sexual. Què opines sobre això?

Nosaltres ho emmarquem en el dret a accedir al teu propi cos. Mentre l’assistència personal té a veure amb decidir com et dutxes, com et vesteixes o a quina hora et lleves, l’assistència sexual és una figura per a garantir que tinguis accés al teu propi cos i a la teva autoeròtica. Ja si és plaer o no, és una altra cosa.
L’assistència sexual té a veure amb persones que potser no es poden tocar, però també té a veure amb que et facin l’acompanyament per tenir sexe amb altres persones i per tant amb la prevenció de violències, ajudant-te amb coses que necessites, a des/vestir-te, a marxar, etcètera.

L’assistència sexual s’emmarca en el treball sexual, però també en l’assistència personal perquè té a veure amb accedir al teu propi cos i a poder prendre decisions en l’àmbit sexual. L’Estat hauria de garantir aquest dret.

A l’exposició Metàfora project es problematitza explícitament amb el fet que inclòs a ambients polititzats en els que es suposa que existeix una deconstrucció prèvia, hi ha dificultats en relació al desig i a la sexoafectivitat cap a persones amb diversitat funcional. Per què això encara ens passa?

Perquè el fet de ser queer no et treu allò capacitista. Som totes modernes i fem coses modernes, però al nostre cap continuem sent capacitistes, gordofòbiques, transfòbiques, racistes, etcètera. Som un col·lectiu que acaba homogenitzant-se, ens acabem tallant els cabells de la mateixa manera.
Però segueix passant que molta gent es queda fora d’aquests espais. Molta penya transfeminista viu junta, però si tens diversitat funcional no pots viure en aquests espais ja que no són accessibles. No pots compartir la intimitat de cada dia. No pots anar a la festa a un terrat perquè hi ha escales. Al final no pots accedir a espais on la gent es troba, intima i passen coses.

Com estan essent les reaccions de les persones que assisteixen a l’exposició? Quin tipus de qüestions sorgeixen durant les visites guiades?

La gent no parla massa. L’altre dia va venir un grup d’integració social, d’entre setze i divuit anys, els vaig demanar que diguessin una paraula al final i deien “impactant”. També “fantasia”. Va venir una dona gran en cadira de rodes i va dir que l’exposició la violentava, que aquella no és la nostra sexualitat tota l’estona. Es clar que no, estem ficcionant una realitat que ens agradaria representar. No estem dient que la sexualitat de persones amb diversitat funcional va de fuets i estar lligades. Senzillament això és possible i hi ha més maneres de fer les coses. Hi ha molts tabús tan dintre com fora del col·lectiu. Fan falta més converses. A la gent li costa i en realitat de vegades em costa fins i tot a mi. Totes podem sentir vergonya, tenim els nostres traumes.

Donada la teva trajectòria de gairebé dues dècades, sents que et queden horitzons per explorar? Hi ha res que et faci il·lusió ara mateix i que ens vulguis/puguis compartir?

Des de Sida Studi estic en un projecte que avalua la pedagogia de l’educació sexual feminista perquè sigui més anticapacitista. Em sembla interessant arribar a escoles i que es pugui incloure aquesta mirada.

També m’agradaria poder arribar a moltes persones amb diversitat funcional a les que no els arriba informació sobre drets sexuals perquè estan a certs llocs del territori i no es poden desplaçar. Aprofitar les tecnologies. Es fan moltes formacions d’assistents personals, però qui forma a les persones amb diversitat funcional? Potser no coneixen la figura d’assistència sexual ni coneixen els seus drets i deures. Crec que això posaria fre a la violència que patim. També estic formant-me en acompanyament del dol.

M’imagino atrevint-nos a demanar, a pactar i fer el que realment ens dóna plaer, gaudir de la nostra sexualitat com vulguem. De vegades tenim les eines, però no ens atrevim a utilitzar-les, especialment les persones socialitzades com a dones. Coses com demanar una cita. Que tot això sigui des de la tendresa radical, des de les cures. Que no hi hagi barreres.