Ilustración: Sra. Milton

“… quan estimàvem
ens clavaven els electroxocs
perquè deien que un boig
no pot estimar ningú”
Alda Merini, Terra santa

Del “Tot anirà bé” al “En traurem aprenentatges” hi ha una ratlla discontínua que oscil·la entre la ingenuïtat i la supervivència més crua. Després de vuit mesos, em quedo amb un “tot anirà”, que ja en tindríem prou per a no desesperar-nos, i amb més conclusions que no pas aprenentatges. Potser sí, que de viure en carn pròpia l’ansietat incapacitant agreujada per la pandèmia podria dir que n’he après a identificar més clarament els mecanismes que perpetuen l’estigma sobre la salut mental. Però, sobretot, he arribat a la conclusió (i no ho vull considerar un aprenentatge) que res no anirà bé mentre persisteixi, en la mirada social sobre la neurodivergència, la reducció del símptoma a la persona. Res no anirà bé mentre es cronifiqui la deficiència dels recursos públics a l’hora de garantir un tractament psicològic adequat que atengui la individualitat sense obviar les violències estructurals que provoquen o perpetuen el malestar i la malaltia.

Perquè no n’hi ha prou amb el fet que la salut mental continuï ocupant titulars des del primer confinament, amb dades que alerten sobre l’augment de casos d’ansietat i depressió, l’inici de patologies psiquiàtriques en persones sense antecedents, l’agreujament de símptomes previs i l’augment preocupant del consum de tòxics (alcohol, cànnabis, cocaïna). La visibilització no canvia per art de màgia l’estigmatització de les malalties mentals. Encara menys ara, que el desbordament de la salut pública impedeix l’accés de moltes persones a un tractament psicològic adequat per a trastorns d’ansietat o depressió iniciats o agreujats per la soledat o la violència viscudes en el confinament, els dols en suspens, l’aïllament social, la ruïna econòmica o l’esgotament i el patiment acumulats del personal sanitari.

Necessitem la visibilització, les dades, però sobretot ens cal una consciència individual i col·lectiva que canviï la manera en què llegim les persones amb malalties mentals. Perquè els electroxocs no són sempre literals: s’encarnen en el rebuig, l’aprensió, el judici. També en la cancel·lació: la necessitat d’esborrar la presència de la boja, l’estrident, l’estranya (l’altra). Si alguna cosa n’hem d’aprendre, de la pandèmia, és que davant la incertesa, la mort i el patiment, el risc de caure a l’altra banda del que es considera “seny” ens iguala de manera indefectible. Assumir aquesta possibilitat és l’única manera de fer lloc a l’existència d’aquesta “altra” que desmunta les bastides emocionals i racionals amb què intentem sostenir el món. Perquè l’altra no és mai l’altra. L’altra sempre és nosaltres.

Llegir més: