Una dona vestida de dol plora la mort de la Rambla en la manifestació “Barcelona no está en venda” del 28 de gener 2017. / Foto: Victor Serrí (La Directa)

A les vuit del matí del 29 de maig de 2019, una dona surt de l’edifici Gayarre 42, al barri de Sants, un bloc que quatre famílies (la majoria, dones amb criatures) van okupar fa tres mesos amb l’ajut del Grup d’Habitatge de Sants (GHS), després que Antonio Fernández Bardón, propietari de Bardon Service SL, el comprés al fons voltor MK Premium, pugés astronòmicament el lloguer dels pisos i els llogaters marxessin.

Abans que tanqui la porta, uns homes forçuts l’empenyen i entren al bloc. Treballen per Desokupa Málaga, una empresa que desallotja famílies sense ordre judicial, amb coaccions i altres pràctiques mafioses i, segons el setmanari La Directa, emplea coneguts neonazis. Els matons intenten fer fora les famílies cridant, donant cops a les portes i oferint diners a algunes perquè marxin. Al carrer comença a arribar gent del GHS i més veïnat. Apareixen els antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que fan fora la gent a cops de porra i rodegen l’edifici. Des de les xarxes socials, el Sindicat de Llogateres (SLL), els sindicats de barri del Poblesec i Raval, el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, l’Assemblea de Barri de Sants i altres grups criden a aturar el desallotjament il·legal amb #Gayarreesdefensa. Durant tot el dia centenars de persones es concentren davant del bloc.

Soles no podem: suport mutu contra l’especulació

A les quatre de la tarda, a les portes de Gayarre 42, membres del GHS, el SLL, el Centre Irídia en Defensa dels Drets Humans, l’Observatori DESC, la CUP i Barcelona en Comú exigeixen en roda de premsa l’aturada del desallotjament il·legal i l’inici de negociacions sense coaccions entre okupants i propietat i la retirada dels Mossos i demanen al Govern català que revisi els protocols d’actuació policials davant la presència de Desokupa. Mentrestant, un grup d’activistes okupa la seu de Next Door Real Estate, l’empresa que ha contractat Desokupa en nom del propietari de Gayarre 42, i asseguren que no marxaran fins que s’aturi el desallotjament. A les vuit del vespre s’arriba a un acord provisional: les okupants es queden, els Mossos marxen i Desokupa custodiarà els dos pisos buits al bloc fins que els posin una porta nova. Centenars de persones celebren la victòria col·lectiva, que, com passa sovint en aquests casos, no se sap quant durarà. L’endemà, les okupants de Gayarre 42 es querellen contra els Mossos per la càrrega; denuncien a Bardon Service SL i a Desokupa per pressions, amenaces i coaccions i alerten que els mercenaris de Desokupa encara no han marxat del bloc.

Pocs dies abans d’assaltar el bloc, Desokupa havia repartit pel barri uns pamflets on assenyalava la Llum Pellicer, membre del GHS, com a instigadora de la okupació de Gayarre 42. Ella no es cansa de repetir que el GHS “funciona horitzontalment. Assessorem a la gent per defensar-se davant dels desnonaments, reclamar a l’administració la seva obligació de donar un sostre; parlem amb les propietats que no volen renovar contractes, i quan tot això no dona una solució ni la possibilitat d’accedir a un habitatge, okupem vivendes buides de grans tenidors o societats que tenen finalitats especulatives perquè la gent pugui entrar dins uns protocols o tenir temps de refer-se. Sabem que sola no et fan cas, però quan vas en col·lectiu t’atenen d’una altra manera i es pot negociar”.

Al GHS, explica la Llum, “venen moltes més dones que homes. Casades, mares, soles… Són les dones qui tiren del carro en tots els aspectes, això passa a qualsevol assemblea d’habitatge i també a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH)”. Ella ho sap prou bé perquè durant uns anys va participar-hi. El 2011, poc després del 15M, “tenia una hipoteca amb Bankia que no podia pagar. Vaig apuntar-me a la PAH, vaig fer una donació del pis i me’n vaig anar a okupar”.

La PAH, escola de desobediència  

Aquells van ser els anys del “creixement exponencial” de la PAH, recorda la Lucía Delgado, activista de la PAH Barcelona des dels orígens. La bombolla hipotecària havia esclatat, milers de famílies corrien el risc de quedar-se al carrer i “les assemblees de barris que es van crear durant el 15M, no només de Barcelona o Catalunya, van fer-se seva la campanya STOP Desnonaments, van començar a aturar-ne i moltes es van convertir en PAH. Era quelcom molt replicable. Si feies assessorament col·lectiu i gratuït i practicaves la desobediència civil pacífica, podies formar la teva PAH. Vam passar de ser 70 assemblees a 150”.

I van fer el salt a l’okupació. “Una dona amb qui havíem aturat com sis cops el seu desnonament va dir, ‘jo no vull marxar de casa meva’. El dia del desnonament, va deixar que la comitiva judicial entrés, però, un cop van marxar, va tornar a entrar. Va ser el tret de sortida de la campanya Obra Social”, explica la Lucía: “ens autotutelem els drets i okupem els habitatges dels bancs que han estat rescatats amb diners públics”.

En deu anys de vida, la PAH ha assolit fites inimaginables als inicis. No saben quants desnonaments han aturat, però la Lucia calcula que “més d’un milió, segur. Només el 2019, la PAH Barcelona n’ha aturat més de 200, som més de 100 persones a l’assemblea. Hem aconseguit dacions en pagament i lloguers socials per persones desnonades i que els bancs cedeixin habitatge; hem recuperat habitatges d’un fons voltor, Norvet, que mai s’havia fet; vam aconseguir que el Parlament de Catalunya aprovés la llei 24/2015 per aturar els desnonaments i el tall de subministraments a les famílies en situació vulnerable; que l’Ajuntament de Barcelona aprovés una moció perquè els promotors de noves construccions o rehabilitacions d’edificis hagin de dedicar un 30% a lloguer social i hem escrit la nostra pròpia llei d’habitatge, la vam presentar al Congrés dels Diputats el 2017”.

Però, constata la Lucía, en poc temps les coses han canviat molt i ara s’enfronten a “la bombolla de lloguer, uns agents que no controlem gens, perquè no només són fons d’inversió grans, són les SOCIMI (societats cotitzades anònimes d’inversió al mercat immobiliari), fons d’inversió petits que depenen d’un gran però no saps on són… Nosaltres vam guanyar molt fent okupacions de bancs, 300 persones en una oficina. Ara és una situació ingovernable per la gent, que no té una interlocució, no tens un lloc físic on anar a queixar-te, exigir…”.

La massiva manifestació per l´habitatge del 6 d’abril 2019 a Barcelona. / Foto: Victor Serrí (La Directa)

Sindicalisme de lloguer per punxar la bombolla

En 15 anys el lloguer d’un habitatge a Catalunya s’ha encarit un 48% i és un factor clau en l’empobriment de la població. El 33% de les persones que viuen de lloguer són pobres i gairebé el 65% dels desnonaments són per no poder pagar-lo. A Barcelona es concentra la cinquena part de desnonaments a Catalunya i el 85% dels casos són per lloguer.

El SLL va néixer l’any 2018, per “defensar els drets de la gent que està de lloguer i canviar la correlació de forces amb la propietat, que s’està concentrant en grans tenidors i fons voltors”, explica la Núria Comerma, alliberada del Sindicat, que fa uns mesos s’anomena “de llogateres, en femení”. A Barcelona 400.000 persones paguen lloguer, i al SLL són 2000 persones afiliades, el 60% de les quals són dones. En dos anys de vida, el SLL suma victòries guanyades a pols. Més de mil persones s’han sumat a la campanya “Ens quedem” i han desobeït les pujades de lloguer. Acompanyen blocs sencers com el de Carme 106, comprat pel fons voltor Optimum per remodelar-lo i fer pisos de luxe, després que part del veïnat demanés suport a l’assemblea. “Ells lideren el seu cas i nosaltres  els recolzem amb totes les eines que tenim. Vam investigar i vam intentar parlar amb la propietat. Com passaven de nosaltres, vam okupar les oficines i vam dir-los que no ho aturaríem fins que se seguessin a parlar. Després de tres mesos d’estira i arronsa, les 13 persones han aconseguit renovar amb les mateixes condicions per tres anys”. També donen suport a inquilins com Jaume Gorriz, afiliat al SLL i el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, ha aconseguit que la immobiliària que va comprar el bloc de pisos del Jaume li renovi el contracte per set anys i li abaixi el lloguer. Aquesta victòria pot ser un precedent històric, no ja perquè compleixi el decret que el govern del PSOE va aprovar el maig de 2019, que allarga fins a set anys els contractes d’empresa a individuals, sinó que implica una baixada de lloguer.

“La regulació —explica la Núria— és la mare dels ous. Volem canviar la Llei d’Arrendaments Urbans, que l’estat reguli els lloguers perquè no superin el 20% de la renda familiar”. La Generalitat ha aprovat un decret que “diu que no permetrà que augmentin un 10%, però la bombolla ja hi és, i cal baixar-los un 50%”. I cal que es pugui desgravar el lloguer; que les grans propietats paguin més impostos i se les sancioni, i que les SOCIMI, que no paguen ni un euro, desapareguin del mapa”.
Aquesta tardor es farà el I Congrés d’Habitatge de Catalunya, un espai de confluència que el SLL i el GHS esperen que serveixi per consensuar estratègies ofensives. La PAH portarà la proposta a l’assemblea a nivell català.

Barcelona no està en venda: un front comú contra la mercantilització de la vida

Els tres espais, juntament amb una trentena d’entitats, impulsen la Plataforma Barcelona no està en venda, que treballa contra la privatització de la ciutat a tots els nivells. També hi és 500 x20. El lloguer Públic i Assequible, on participa l’Elena Aragüés. Va arribar-hi fa sis anys, quan el Consorci Comarcal de Barcelonès va vendre l’Habitatge de Protecció Oficial (HPO) per a joves on viu, a l’empresa Colon Viviendas, filial d’Azora, del fons voltor Goldman Sachs, amb els vots a favor de CiU, PSC i PP. Segons explica l’Elena “diuen que és una cessió a 75 anys, però Goldman Sachs està cobrant els lloguers de 4 edificis, 298 persones en total. No poden pujar-los perquè es habitatge públic, però obligaven a la gent que entrava nova a agafar una plaça de pàrking, es saltaven la llista d’espera del registre de sol·licitants d’HPO…”.  La Federació d’Associació de Veïns de Barcelona els va donar suport i van denunciar Colon Viviendas a l’Agència d’Habitatge de la Catalunya, que el 2015 els va sancionar per adjudicar 55 habitatges socials al marge del registre de solicitants d’HPO.

L’arquitecta Emanuela Bove porta més de 10 anys treballant al moviment veïnal contra l’especulació immobiliària, ara des de la Plataforma, i remarca que “totes les metròpoli europees viuen una mercantilització i cal que la Unió Europea deixi de recolzar els interessos de les entitats financeres”. Una eina és la Iniciativa Legislativa Popular Housing for All “perquè la UE garanteixi el dret a l’habitatge i aturi la liberalització que permet a entitats com Airbnb destrossar les nostres ciutats i vides. Hem de reivindicar la ciutat transversalment, la mercantilització passa per on vius, com et guanyes la vida, a quins espais públics i culturals pots accedir, quin turisme fas”. De fet, recorda l’Elena, “els fons voltors no només compren habitatge, també hospitals, ens diuen on hem de fer turisme, determinen el mercat laboral i la seva uberització, amb empreses que et fan treballar moltes hores amb contractes temporals, precaris, i no et permeten ni accedir a un sostre ni un projecte de vida”.

A finals de maig, 40 col·lectius veïnals llancen la iniciativa #LaFiraoLavida per destinar les 25 hectàrees de sòl públic del recinte de la fira de Montjuic a construir un barri popular amb 5.000 habitatges públics i locals per al comerç local i l’economia social. La batalla per un altre model de ciutat no s’atura, i el tresor és al mapa.