La història de les lesbianes encara està per escriure i qui ho faci, en cert sentit, no tindrà gaire feina: l’ocultació, el silenci, la invisibilitat i, com a cirereta, la tragèdia són més protagonistes que les mateixes lesbianes.

Tinc el privilegi d’ensenyar una part d’aquesta història, Literatura lèsbica, dins del Màster de Gènere i Comunicació de l’UAB i acostumo a començar les meves classes tot preguntant a l’alumnat quantes lesbianes coneix entre Safo i Martina Navratilova. Com que la majoria és post-millennial, sempre cau un: qui és Martina Navratilova? El que caldria preguntar és per què l’he triat a ella si era tenista, i en puc donar dos motius. Un, la manca de referents positius dels que Navratilova és una bona representant: exitosa i ben plantada, apareixia als tornejos amb la seva parella i no la presentava ni com una amiga ni com la seva cosina; això, als anys 80, tenia molt de mèrit; l’altre és que va escriure la seva autobiografia i, donada l’escassa producció temàtica, tot suma.

El patriarcat ha volgut fer desaparèixer les lesbianes de la història. Només una mínima part dels poemes de Safo s’han conservat tot desafiant el papa Gregori VII qui, el 1073, va ordenar cremar-los per immorals. En un article de fa uns anyets, Noni Benegas1 mostrava com ha estat silenciada la literatura lèsbica: “Dante no les inclou en la figura del condemnat sexual, Boccacio no les nomena en els seus contes i, en l’època de La Il·lustració, quan s’ajusticiava un sodomita es detallava el pecat davant del poble, però no en el cas d’una dona, per no donar idees”.

I, què me’n diuen de Sor Juana Inés de la Cruz quan li diu a la Virreina de Mèxic?

Ser mujer ni estar ausente
Es de amarte impedimento
Pues sabes tú que las almas distancias ignoran y sexo.

Si això no és un poema lèsbic, jo soc bombera.

D’exemples silenciats o falsejats n’hi ha per omplir biblioteques. No és fins a finals del s. XIX, principis del XX quan s’alcen veus de dones que manifesten obertament el seu amor per una altra dona i reclamen la seva existència lesbiana. La primera és Radclyffe Hall amb el seu mític The well of loneliness de 1928 (n’hi ha una novel·la anterior, Zezé, de l’Ángeles Vicente, però té un altre tarannà), on gosa afirmar: “Soc una dona (tot i que es fa dir John) i estimo una altra dona”. I com que era catòlica, conclou la narració amb l’èpica frase: “Proclama davant del món sencer que existim, oh Déu, i concedeix-nos també el dret a existir”. Amen! La sentència va ser durament criticada per les feministes dels anys 80 que proclamaven: “Soc lesbiana perquè em dona la gana” (bonic rodolí)

Que la primera història de reivindicació del lesbianisme es tituli El pou de solitud no és un bon auguri. Encara no havíem sortit d’aquest pou que ja entràvem al Bosc de la nit (Djuna Barnes, 1936) i, sense ànim de fer spoilers, tot el que segueix (tret de dues honroses excepcions) ja sigui en cinema, literatura o teatre, acaba en tragèdia. El desenllaç al que es veuen abocades les protagonistes fluctua entre el manicomi, el suïcidi, la presó, una cruel malaltia o, pitjor encara, el retorn a la cleda de l’heterosexualitat. En qualsevol cas, la relació no pot continuar per la seva pròpia naturalesa. Això no és casual ni és gratuït. On no hi ha literatura no hi ha història. Així, el patriarcat ens va voler fer creure que no existíem i, quan ja no va poder mantenir aquesta mentida, la va reconduir: si us entesteu a existir, acabareu fatal; vosaltres mateixes! Hi ha sistema més efectiu per a eliminar un col·lectiu) (bonic rodolí). Només per aquest greuge hauríem de denunciar les societats patriarcals i sol·licitar a les empreses de tissús una indemnització per totes les llàgrimes injustament vessades i eixugades amb els seus productes.

Dins d’aquest panorama històric, el nostre particular Estat pluriautonòmic ha tingut la seva pròpia evolució. 40 anys de dictadura feixista i una llei de perillositat social marquen la diferència. La llei, diuen, no va afectar tant les dones. És clar que no, si no existíem! La convivència entre dones, que anessin agafades de bracet o que mostressin afecte en públic era plenament acceptat. Res a sospitar, al cap i a la fi, què fan dues dones al llit sense l’element copulador per excel·lència?

Amb la transició i l’eufòria de l’alliberament social van aparèixer els primers grups de reivindicació homosexual, que eren, bàsicament, G i, de forma secundària, L, B, T, I, etc. Fa poc, vaig veure un documental sobre el moviment LGBTI a Barcelona (que no nomenaré perquè la meva intenció no és fer-ne una crítica) on es diu que les lesbianes en l’època de la transició i l’esclat de l’activisme no ens sentíem bé ni dins dels moviments LGBTI ni dins del feminisme. Això és erroni. Els primers col·lectius només eren G (Front d’Alliberament Gai, Coordinadora Gai, Col·lectiu Gai de Barcelona…), tot fent ús d’aquest genèric que sempre invisibilitza les mateixes, i van ser les pròpies lesbianes que varen reclamar la inclusió de la L. També aquí la misogínia va treure el nasset, perquè els grups Gai i Les resultaren molt gais i una miqueta Les. Per sí sola, aquesta ja hagués estat raó suficient per fer el nostre propi camí, la nostra pròpia lluita, però és que, a més, les reivindicacions de les unes i dels altres no eren les mateixes. Recordem la doble discriminació per ser dones i per ser lesbianes, la manca de referents i el buit ancestral. Els gais havien existit, havien estat perseguits; les lesbianes vam ser anul·lades i si no vam patir les lleis de la mateixa manera va ser, sobretot, perquè se’ns va negar la sexualitat.

Amb les feministes el tema va ser un altre. Un sector, i només un sector d’activistes hetero cis, que, intueixo, és el mateix que ara posa pegues a les teories Queer i està en contra de la llei trans, no volia que se les confongués o prengués per lesbianes i es deixaven la pell en trencar l’estereotip de que les feministes són totes unes gallimarsots, amargades i lletges. Amb mal criteri, he de dir, ja què las lesbianes tendíem a ser força més guapes donat que una ploma elegant i ben posada era molt apreciada dins l’ambient. No s’hi val a tergiversar els fets, les lesbianes feministes no es van desmarcar, es van unir per la necessitat de tenir un espai propi on confluïssin la ideologia feminista i l’activisme lèsbic. El relleu generacional, amb col·lectius com Films Feministes Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona o La Sal deixa palès que no era un “no saber on ficar-se”.

A títol anecdòtic, també em va cridar l’atenció la rellevància que es dona en aquest documental a la presumpció d’heterosexualitat. Per defecte, tot el que no es defineix és masculí, blanc, heterosexual, occidental, de classe mitja i d’edat productiva. Si una notícia diu: “A l’accident va morir una persona”, el nostre imaginari té al cap aquestes característiques, perquè si són d’altres s’especifiquen: “A l’accident va morir una dona marroquina d’avançada edat”. I no és la mateixa consideració ni el mateix efecte ni el mateix sentiment col·lectiu el que provoca que mori una iaia immigrant o un jove i respectable empresari català (per posar-hi un exemple). Personalment, la presumpció d’heterosexualitat no em sembla l’obstacle més important de les nostres vides. El mur que volem fer caure és un altre i està relacionat amb aquesta nostra (no) història. Anem amb una mica de compte i amb molt de rigor a l’hora de donar dades per tal de construir-la: la manca de referents, l’absència de literatura, la conxorxa patriarcal que ens ha fet invisibles ens ha castigat i ens ha condemnat a la tragèdia, això és el que cal reparar.

Amb les reivindicacions van aparèixer també els espais culturals i d’oci. A principis dels anys 90, bullien els locals d’ambient i es creaven les primeres llibreries de temàtica: Berkana a Madrid i Cómplices a Barcelona (que, heroicament, encara resisteixen), però es van trobar amb un paradoxal inconvenient: en 40 anys no s’havia escrit en castellà (menys encara en les altres llengües de l’Estat) sobre amor entre dones, o sigui que no tenien llibres per vendre més enllà de les traduccions, per aquest motiu van crear la pionera editorial EGALES. Les llibreries acomplien una funció social. Les clientes anaven tant per informar-se sobre l’ambient de la ciutat com per proveir-se d’històries, de les que no havien pogut gaudir-ne abans, on “chica conoce chica”, passen una sèrie de peripècies i arriben a un terapèutic final feliç.

Una altra característica de la nostra (no) història és el tabú de la paraula “lesbiana”. Sempre ha costat molt pronunciar-la i ni tant sols s’ha substituït per eufemismes (com passa amb el càncer, que per als mitjans de comunicació és “una llarga malaltia”) no es nomena i punt. Ara, les més joves la rebutgen per altra mena de motius. “A mi no em posis etiquetes”, diuen. D’altres opten per la denominació queer feminista, transfeminista, no binaria, etc. Però lesbiana, el que se’n diu lesbiana, no és el terme amb el que s’identifiquen. D’aquesta manera, els espais propis deixen de tenir sentit. Ja no n’hi ha de bars d’ambient, les llibreries han perdut la seva funció social… En paral·lel, però —no ens poséssim tràgiques, que ja hem patit prou—, mai hi ha hagut tanta presència de lesbianes en la ficció. Al cinema, les sèries, la literatura o el teatre és habitual trobar personatges de lesbianes, per regle general joves, que no han sortit d’un pou de solitud ni han hagut de travessar obscurs boscos nocturns. Això significa que els temps estan canviant i no dubto que serà a fi de bé, només em pregunto si tant els personatges com les seves espectadores saben quant ha costat aconseguir aquesta presència. Amb l’abolició dels gèneres anem cap a una situació més equànime, n’estic segura, però no puc evitar una certa recança d’allò que s’ha exhaurit quan gairebé ni s’havia aconseguit (bonic rodolí).