“I want love. And as a fat person, there is audicity in that.”

Your Fat Friend

(“Quiero amor. Y, como persona gorda, esto es una audacia”

Tu Amiga Gorda)

Estic prima, he estat grassa i convisc amb el perill de recaiguda d’un TCA.  Visc una situació de privilegi que de nena i de preadolescent no coneixia i que mai no ha deixat d’estar embrutada per la culpa. És com si hagués tingut la sort d’escapar d’un lloc de dolor i silenci i ara m’ho mirés des de la barrera, amb la por constant, amagada i indicible, de tornar-hi en qualsevol moment. Podria parlar-vos amb coneixement de causa d’aquest lloc de les persones no primes. De les burles, del cos esborrat, del cos no mirat –no desitjat. Dels “bonica de cara”, dels ulls condemnatoris tant si menges una amanida com si menges una paella –si menges, simplement–, dels “dieta i exercici” com a única resposta a la consulta del pediatre. Però vull parlar del lloc que ocupem les dones primes, del meu privilegi d’ara, i de la certesa, difícil d’assumir des del feminisme polític, que la relació no sanada amb el propi cos em separa de les dones que pateixen gordofòbia, per més empatia que hi vulguem i hi puguem posar.

El lloc corpori de les dones primes és possible, vivible i visible. El cos prim no es llegeix mai per se com a mandrós, lent, limitat, malalt, ridícul, lleig. No construeix la teva identitat: pots ser amable o antipàtica, sana o malaltissa, esportiva o sedentària. El cos prim es llegeix sempre des de la possibilitat: possibilitat de ser-hi (de ser vist, tingut en compte, valorat, desitjat) i de ser, sense construccions identitàries basades en el pes; possibilitat no únicament de ser desitjat, sinó també de desitjar, perquè el cos gras que desitja és ridiculitzat, escarnit o compadit (sovint, el pitjor dels menyspreus).

Però el privilegi en majúscules dels cossos prims, tan difícil d’entendre si no has patit mai gordofòbia en carn pròpia, és la possibilitat d’estimar i de ser estimat. Un privilegi que és també trampa i dolor, perquè és atorgat pel mateix sistema opressor que esborra i escarneix els cossos de les dones grasses i objectivitza el de les dones primes.

La culpa pel privilegi no eximeix de la responsabilitat social de lluitar perquè tots els cossos siguin vivibles i possibles. No n’hi ha prou amb entendre les raons estructurals que originen i alimenten l’odi a les persones grasses, també cal detectar en nosaltres mateixes, les que no vivim aquesta opressió, a l’autojustificació o al discurs victimista. Potser es pot començar per reelaborar la relació amb el propi cos i deconstruir el desig per tornar-lo a edificar en un escenari en què tots els cossos siguin vivibles i tinguin totes les possibilitats. També la d’estimar i ser estimats, sense que els calgui audàcia per aconseguir-ho.

Aquest article es va publicar inicialment a l’edició en paper d’El Salto. Nosaltres advoquem per la lògica de compartir i no competir i, per aquest motiu, tenim relacions molt boniques amb altres mitjans de comunicació crítics que també es decanten per altres dinàmiques dins del periodisme. Subscriu-te perquè això continuï sent possible.