La majoria de persones que no ens sentim còmodes amb el gènere que se’ns va assignar en néixer, el gènere amb què ens han criat, el gènere que ens han imposat, hem comprat roba de la secció “incorrecta” en algun moment de la nostra vida. I és lògic: la roba (i els complements) és una de les tecnologies del gènere més eficient, més ubiqua i menys qüestionada de la nostra societat.

Agafa un clip dels cabells, per exemple. Sembla un objecte innocent, un petit artefacte perquè els cabells no et caiguin a la cara, però en realitat és una màquina de classificar persones. Posa-l’hi a un bebè de sis mesos qualsevol, que ni tan sols té els cabells prou llargs perquè se li fiquin als ulls, i ja està, l’has convertit en una nena. És màgia: persones que abans veien un “campió fort i valent”, si la criatura porta un clip, de cop i volta veuen una “princesa bonica i delicada”. El clip i la criatura en són l’exemple extrem, però la roba funciona de la mateixa manera.

Si la divisió entre les seccions fos pràctica, feta perquè trobessis ràpidament la roba més adient a la forma del teu cos, no n’hi hauria dues, sinó sis (com a mínim).

Pràcticament totes les botigues de roba tenen dues seccions, la d’home i la de dona. Si ets home vas a la d’home i si ets dona vas a la de dona. No es preveu que puguis ser cap altra cosa i, tot i que evidentment pots anar a la secció que vulguis, gairebé tothom segueix les indicacions. Les dues seccions es basen en la creença que podem dividir la totalitat dels cossos en dos únics grups. Les dues seccions responen a la idea que els cossos dels homes són diferents dels de les dones i, per tant, necessiten roba amb formes diferents. Les dues seccions són, en definitiva, una divisió natural, lògica, evident. Sense cap tipus d’ideologia al darrere que faci que a uns cossos els toquin pantalons amb butxaques i als altres no.

Si intentem treure’ns les ulleres binàries i analitzar així les formes dels cossos, trobem que poden ser simplificades com a triangle, triangle invertit, rellotge de sorra, oval, rectangular i rombe, i són possibles en tota la població. Per tant, si la divisió entre les seccions fos pràctica, feta perquè trobessis ràpidament la roba més adient a la forma del teu cos, no n’hi hauria dues, sinó sis (com a mínim).

Però la roba no només vesteix el nostre cos, sinó que amb ella expliquem al món el nostre gènere (entre moltes altres coses), alhora que el gènere que se’ns ha imposat limita el tipus de roba que està ben vist que fem servir. Al mateix temps, també podríem afirmar que la roba que ens posen configura el nostre gènere o, en concret, la nostra expressió de gènere ja des de la infància: comoditat i facilitat de moviments per a ells, sexualització i limitació de moviments per a elles.

Precisament, per la seva efectivitat a l’hora de posar cadascú al seu lloc en funció del gènere assignat o assumit, la roba és també una eina potent en la dissidència. Sortir de la teva secció, barrejar el que et poses, és una manera d’insubordinar-te a l’ordre del gènere. Com ens vestim pot ser una manera d’anunciar al món que no volem encaixar en el binarisme, que no som homes ni dones o, com a mínim, que no som homes i dones “com cal”.

És interessant analitzar aquelles situacions en què algun d’aquests exemplars (homes cishetero) han trencat la norma, per exemple, amb l’ús d’una faldilla.

Amb la presència, cada cop més palesa, de persones de gènere no binari a la nostra societat, diverses marques de fast fashion han intentat des de fa uns anys cooptar el nínxol de mercat llançant col·leccions que als anys 80 s’haurien dit “unisex” però que ara mateix fa més cool dir-ne gender neutral. Però, en comptes de fer propostes trencadores que surtin de les caselles binaristes, s’han limitat a agafar peces que podrien recordar el masculí; que no estan entallades, que no marquen les formes, de colors anomenats “neutres” i sense estampats. Això no surt del no-res, evidentment. Quan pensem en una persona andrògina, la imaginem prima. És a dir: sense corbes, que és el que marca en el nostre imaginari el cos femení. L’estratègia comercial per caminar cap a una moda fora del binarisme no és oferir una paleta de colors rica, estampats variats, formes agosarades, combinacions imaginatives. És eliminar tot allò que remeti al femení i reforçar com a universal (agènere) el que tradicionalment hem considerat masculí.

Avui dia ningú s’atreviria a negar que la divisió de gènere de la roba és completament cultural, però també hi ha moltíssima gent que creu sincerament que si les filles viuen en un univers rosa i els fills en un de blau és perquè ho han triat així, sense cap tipus d’influència.

Sabem que, tot i això, hi ha moltíssima gent que fa anys que trenca el mandat de gènere de la roba (i més enllà). Les persones que no cauen dins la casella home cisgènere i hetero són, en la majoria de casos, les que lideren aquestes transgressions. Aixó es tradueix en què pràcticament no hi ha homes cisheteros que expressin el seu gènere de manera no normativa. La lògica d’aquest comportament és tan evident com desesperant: si surts de la masculinitat et converteixes en un no-home, en un ésser inferior exposat a la violència dels “homes de veritat”.

En aquest sentit, és interessant analitzar aquelles situacions en què algun d’aquests exemplars (homes cishetero) han trencat la norma, per exemple, amb l’ús d’una faldilla. La faldilla, excloent la modalitat “kilt”, és una peça marcadament femenina. Podem trobar exemples de la faldilla com a amenaça, la faldilla com a protesta o la faldilla com a suport, i, en menor número, la faldilla com a elecció personal de vestimenta.

Uns conductors d’autobús a França van fer una protesta d’un dia perquè no els permetien anar amb pantalons curts a la feina i tenien molta calor, així que es van posar faldilles, que sí que formaven part de l’uniforme. Queda clar que és excepcional: fan servir la faldilla com a amenaça perquè els permetin portar pantalons curts, que és el que de veritat volen fer. El que els molesta de l’ordre establert no és el sexisme en si (que hagis de dur roba diferent segons el teu gènere), sinó que la roba dels homes sigui més incòmoda a l’estiu que la de les dones.

Un taxista de Vigo, també per la calor, va començar a anar a treballar amb faldilla perquè la seva empresa no li permetia anar amb pantalons curts. Això va transcendir a la premsa, perquè l’empresa rival ho va denunciar, i se’n va fer notícia. Sense voluntat explícita de fer canviar l’uniforme d’home, va decidir posar-se el de dona perquè li era més còmode. Tampoc qüestiona l’absurditat de fer-te vestir diferent segons el teu gènere.

Estem intentant criar una generació de persones més lliures que tinguin expressions de gènere més variades sense donar-los-en referents propers.

Hi ha diverses històries de pares o companys de classe que han començat a dur faldilles per mostrar el seu suport cap a una persona queer que els és propera. Aquí les faldilles apareixen com un espai per conquerir llibertat i per fer costat a la llibertat dels altres però, tret d’això, hi ha molts pocs homes adults que s’identifiquin com a cisheteros que es posin faldilles per anar al supermercat.

És curiós perquè el canvi, en comptes de liderar-lo els adults, l’estan liderant les criatures. Estem intentant criar una generació de persones més lliures que tinguin expressions de gènere més variades sense donar-los-en referents propers. Si com a famílies volem que aquestes persones puguin decidir però nosaltres ens vestim sempre de la mateixa manera i seguint les normes que s’estableixen per al nostre gènere, no estem demanant a les nostres criatures que conquereixin un espai per al qual nosaltres no estem disposats a lluitar en primera persona?

Ara mateix hi ha una escletxa que la gent més jove està eixamplant; està intentant aprofundir en el qüestionament de les expressions de gènere normatives i, fins i tot, hi ha algunes famílies que consideren que les seves criatures han de tenir la llibertat de vestir-se com els sembli. Això sí, ho deixen en mans de la criatura: que es posi el que vulgui. És molt difícil que la criatura decideixi altra cosa que la norma si l’únic que veu és norma pertot arreu i no té cap varietat a casa. Per exemple, els nens que tenen germanes tenen molta més varietat de roba a casa que els que tenen només germans, però si l’expressió dels adults és supernormativa, és difícil que triïn una expressió que no veuen com a possible.

D’altra banda, quins espais segurs els podem oferir per jugar amb el gènere i l’expressió? És recomanable enviar a l’escola un nen que porta faldilles, sabent que és molt possible que els seus companys hi reaccionin amb violència i que és estrany que els mestres hi intervinguin amb una acció realment coeducadora? O, mirat des de l’altra banda, és sa mantenir les nostres criatures no normatives dins l’armari del binarisme per intentar evitar-los una violència que molt segurament hauran d’encarar de tota manera?

De moment, només hi veiem una solució: que totes aquelles persones adultes que per la nostra posició social i cultural ens ho podem permetre, ens declarem insubmises a la norma binarista. Que ens vestim amb més alegria, més imaginació i més llibertat. Que creem els espais que les noves generacions estan reclamant, i que no les deixem soles.

Aquest article es va publicar també al monogràfic Moda de Pikara. Pots comprar-lo a la nostra botiga online.